Tots hem estat en Pau Cubarsí
Podria ser el protagonista de Pau d’Els Pets amb aquesta adolescència tan nostra, tan teva, tan meva, tan de qui passàvem les tardes a les ombres dels nostres pobles parlant d’elles, de qui desgastava les nits en unes golfes estripant cançons d’un amor dissimulat, de qui omplia les agendes escolars amb les lletres dels nostres grups preferits, de qui juga al Barça com qui entra al rebedor de casa dels avis sense avisar, com qui mou la pilota amb la suficiència de Piqué, l’eficàcia de Guardiola i la valentia visceral de Puyol: fantasies infantils que van aprendre a caminar en els camps de Vilablareix, un poble amb nom de ràdio i una ràdio amb nom de país.
Aquest és Pau Cubarsí, el teu nebot, el meu cosí, el seu amic, el nostre veí, el somni compartit fet realitat, la pilota als peus un dia d’agost sense plans, els capvespres d’estiu al bar de la piscina, la sortida de l’institut amb problemes no resolts de mates, els acords de Txarango per sentir-nos millor els dies que tot tremola, els tres segons de bloqueig quan has de parlar de cop en castellà, el plaer de veure el Barça comunicant-se en català, i la dignificació identitària d’un escut dibuixat amb la tossuderia alçada dels nostres besavis. Ras i curt, Cubarsí és el que volem que sigui el Barça, o sigui, el que no hauria deixat de ser mai en els temps foscos de Bartomeu.
A partir d’aquí és lògic que sigui un dels predilectes d’una afició extremament emocional, d’uns seguidors que entenen el Barça com un espai comú on abocar ambicions no futbolístiques, d’uns socis que el veuen com el portador de la flama del fossar de les Moreres, d’uns pares on hi posem el mirall dels nostres fills, d’uns sibarites de la pilota que gaudeixen sense límit quan trenca línies amb la precisió del cirurgià expert i, millor encara, quan guanya pilotes a bèsties de gimnàs gràcies a la perfecció geomètrica de qui calcula el com i el quan, o sigui, el bo d’en Pau plasma la capacitat pròpia del jugador de casa que prioritza la ment al múscul i la tècnica al gimnàs.
Així doncs, celebrem-lo mentre el cuidem, mentre tenim clar que la nostra missió és protegir-lo com qui resguarda un de la tribu, com qui prioritza el ser perquè en Cubarsí ens recorda quin és el camí quan la boira de la urgència ens desorienta, quan perdem el nord perquè volem guanyar llogant l’ànima al diable, quan anem a buscar amb diners el que hem modelat nosaltres a preu de cost, quan no entenem que la nostra missió com a club no és guanyar en si mateix, sinó guanyar mentre es ressegueix amb tinta invisible els contorns de la memòria col·lectiva: el Barça només serà recordat si el com acompanya el què, mai al revés.
En definitiva, Cubarsí serà el fonament perquè és on nosaltres tenim els nostres propis fonaments com a petita pàtria oblidada, on hi ha l’arrel des d’on relacionar-nos amb el món des de l’epicentre dels nostres mots, des d’on llegir la realitat per donar respostes singulars, des d’on la nostra infància s’abraça als carrerons de viles amb noms de sant, des d’on ens vam fer grans amb aquesta Catalunya dels noranta que perviu als pobles amb anhel de ser pobles, amb aquests versos d’en Sagarra que no enteníem però recitàvem les nits de Nadal enfilats en una cadira de vímet, i la nostra manera de dir-nos t’estimo perquè no sabíem dir m’agrades amb les paraules adequades, o sigui, una manera senzilla de buscar la felicitat entre un món que, agradi o no, és tan sols un record agradable per passar millor l’hivern al teu costat.