El titular d’aquest article l’hem manllevat d’una notícia que va aparèixer en aquest mateix diari el 28 d’octubre del 1977. Es tractava de la prèvia del partit de lliga que el Barça havia de disputar contra Las Palmas i, més enllà de la transcendència de l’enfrontament i del retorn de Rexach després d’alguns dies de baixa, la veritable notícia era la visita del president de la Generalitat, Josep Tarradellas, que havia tornat de l’exili cinc dies abans.

L’entitat ja havia donat mostres d’implicació en els canvis polítics que s’albiraven. El 13 d’abril del 1977, en una assemblea general del club, el president Agustí Montal havia proclamat que el Barça era “la institució catalana per excel·lència”, i hi havia afegit que, “igual com van fer els barcelonistes l’any 32, el Futbol Club Barcelona, avui i aquí, i que quedi constància històrica, està a favor de l’Estatut d’Autonomia del nostre poble. Visca el Barça i visca Catalunya!”, va proclamar. Durant tot l’any, Montal havia mantingut contactes amb Tarradellas i, quan aquest encara era a l’exili, hi havia enviat el secretari general del club, Joan Granados, per fer-li lliurament d’un carnet de soci. L’assistència al partit de lliga es va convertir, doncs, en la rebuda oficial que va fer-li el Barça. El camp estava ple de senyeres i n’hi havia una que feia “més de mil metres quadrats, formada per nou peces de roba”. Els dos presidents (el del Barça i el de la Generalitat) es van adreçar al públic, i també va fer-ho, en representació dels socis, August Santamans, que tenia el carnet número 2. Santamans va recordar que el club sempre havia estat “fidel a les essències de catalanitat. Per això el Barça ha representat tant durant tots aquests anys que ara acabem de superar”. Montal, per la seva banda, va començar amb una frase històrica: “Honorable president: Ja sou aquí!” I hi va afegir: “El Barça i vos sou la mateixa cosa.” El moment més emotiu de la jornada, però, es va produir al final dels parlaments, quan els 90.000 espectadors que omplien el Camp Nou, acompanyats de la cobla infantil de Blanes i sota la direcció d’Oriol Martorell, es van posar dempeus a cantar Els segadors.

Tarradellas havia acceptat assistir al partit, tot i que va voler posar pressió a l’equip. “Vindré amb la condició que el Barça guanyi”, va deixar anar en el moment d’acceptar la invitació. En un primer moment, va semblar que els jugadors volien portar la contrària al president. La primera part va acabar sense gols i amb un joc bastant espès de l’equip, tal com relatava Josep Playà, el cronista d’aquest diari: “La lentitud exasperant amb què es construïa el joc, la manca de sentit de l’anticipació a les jugades contràries, l’atabalament i manca de precisió dels jugadors, tot foren circumstàncies adverses que contribuïren al trist paper de l’equip en els primers quaranta-cinc minuts.” Per acabar-ho d’adobar, l’entrenador, Rinus Michels, es resistia a fer jugar Rexach, tot i que el públic corejava amb insistència el seu nom. Al final, però, els astres i l’àrbitre es van alinear amb l’equip blaugrana i va rebre dos penals a favor en pocs minuts que va transformar Zuviría. A partir d’aleshores, tot va fer baixada. Neeskens, Cruyff i Heredia van completar el marcador fins al 5 a 0 final, un resultat amb què el futbol, estrictament parlant, també s’afegia a la festa.