Lebron és el millor?
Què en seria, de l’esport, i de la vida en general, sense aquells debats retòrics sobre el sexe dels àngels que animen tantes tardes de barra de bar? Doncs probablement tot seguiria més o menys igual, però seria una mica més avorrit, perquè una de les gràcies que té tot aquest món de la pilota és això, la capacitat titànica per convertir-se en un element troncal de tantes i tantes vides fins a fer-nos patir les tribulacions sobre tal o qual jugador com una qüestió gairebé pròpia i personal. L’esport sense passió és com fotre-li llimona a la cervesa. Sí, però en realitat no. Assumint, doncs, això, que les discussions com més avalotades millor són una part consubstancial d’aquest circ, ja es pot afirmar que LeBron James és el millor jugador de bàsquet de la història? Per trajectòria, un hauria de dir que sí. O no? Perquè, com en tota bona disputa que sigui digna de tal categoria, aquí no hi ha un blanc o negre irrefutable. Sobre LeBron, en definitiva, hi ha debat.
Si un s’aferra només als números, la candidatura de The King hauria de ser irrefutable. Bàsicament, perquè, a banda dels seus quatre anells de campió, és qui té els rècords de més minuts jugats i més punts anotats en l’NBA, per sobre en els dos casos d’una absoluta llegenda del bàsquet professional com va ser, és i serà Kareem Abdul-Jabbar. Qui vulgui destacar més mèrits de l’actual jugador dels Lakers, també pot enumerar les seves tretze presències en el quintet ideal de la competició, i els 39 triples dobles (punts, rebots i assistències) cultivats en la seva llarga carrera. Perquè justament això, la longevitat, és una de les principals claus de volta que eleva tota consideració que es vulgui donar a LeBron. Perquè, amb 39 anys, i a poc més d’un mes d’arribar a la quarantena, el seu estat físic continua sent més que privilegiat, fins al punt de conservar una agilitat més que notable per seguir jugant de base malgrat els seus 2,06 i per animar-se tot seguit a perseverar des del pal baix. I tot plegat, malgrat que alguns encara el volen enquadrar només com a aler. Però quan un juga a bàsquet i conjumina tan bé explosivitat i tècnica, no hi ha sostre possible. La seva més que dilatada trajectòria ha fet, a més, que al voltant de James s’hagin anat construint i escrivint tota mena de teories, com ara quina és la seva dieta, si realment recorre a la crioteràpia o més aviat abusa d’una cambra d’oxigen hiperbàrica per tenir un aspecte tan imponent a una edat en què ja comença a caure una mica tot. En aquest sentit, el LeBron esportista també té una mica, o molt, de personatge.
Arribats fins aquí, doncs, pocs dubtes hi hauria d’haver. És el millor, i ja està. Però és que, en aquesta equació, també hi ha un tal Michael Jordan. I si el joc va de comparar estadístiques, mesurar el to físic o l’impacte que va tenir un sol jugador a l’hora de convertir una franquícia que fins aleshores era una absoluta calamitat, els Chicago Bulls, en una dominadora de l’NBA, el veredicte ja és més difús. Però és que Jordan, a més, va ser l’arquitecte d’una gesta que transcendeix tots els marges d’allò estrictament esportiu, ja que gràcies a ell l’esport en general, i el bàsquet en particular, es va convertir en un fenomen planetari i global. Per tot plegat, ell sempre serà el més gran de tots, tot i que LeBron pugui ser millor. O no.