En acabar el partit de fa quinze dies contra l’Atlético de Madrid, la defensa central del Futbol Club Barcelona María León –que és com la popularitzada Mapi voldria que l’anomenéssim, si ens hem de refiar del nom que duu sobre el dorsal número 4 (el mateix que lluïa Guardiola)–, va negar-se a signar una samarreta de la selecció espanyola allargada des de la grada per una nena entusiasta. Li van dir de tot.

Vuit dies després, la setmana passada, que li rebotés la pilota contra la mà abans de l’assistència de Graham Hansen en el gol de Claudia Pina, el tercer del Barça contra el Real Madrid, l’essència nacional va tornar-ho a aprofitar per deixar-li el nom com un drap brut rebregat per terra.

No hi fa res que el 4t supòsit del reglament de la Real Federación Española de Fútbol referent a les mans no punibles deixi clar que la jugada era vàlida, ni que la noia hagi complert escrupolosament l’apartat c) del punt 2 de l’article 23 de la Llei 39/2022 de l’Esport que, malgrat derogar la llei 10/1990, manté com a deure específic acudir a les convocatòries de les federacions espanyoles; ja ho va deixar clar Felip VI –jutge i part– que per sobre de les lleis hi ha el dret que encarna la seva persona.

Sort n’ha tingut, si més no temporalment, perquè hi ha fets que les religions ni obliden ni perdonen, que aquest cap de setmana l’hagiografia patriòtica es distreu amb Rafa Nadal de la frustració d’una verge i màrtir que li ha sortit granota. Va enfeinada, la cúria amb l’adeu del tenista abans de retirar-se a Manacor des d’on continuar expandint la doctrina de l’espanyolitat; que és, no s’enganyin, una de les maneres de fer del conservadorisme de la metròpoli. A Mallorca, parlar dels Nadal, amb un patriarca que administra unes 90 empreses, fa pensar més en el caciquisme sicilià que no pas en les virtuts d’un esportista.

A hores d’ara, els altars que el temple nacional reservava a Mapi són buits. La saragossana María León no fa pas cara de voler emular Agustina de Aragón, compatriota seva. Deu ser per això, que duu en anglès, a la gola, un tatuatge, Looks can be deceiving, per poder parlar encara que els seus correligionaris l’emmudeixin.

En un món on la imatge ofega les paraules, el que cou no és la seva manifestació reiterada de no sentir que la selecció de la RFEF representi els valors d’igualtat, dignitat i respecte que defensa; sinó que es comporti tal com juga, sense fer-se enrere, gens conservadora i fent anar l’equip endavant així que des de la línia de defensa agafa la pilota.

Davant dels cofois que argüeixen que el seu reconeixement lèsbic no ha influït en les convocatòries, la persistència de la jugadora remarca la insuficiència i la superficialitat de les mesures empreses després del mundial, perquè perpetuen les dinàmiques tòxiques que denunciaven. No es tractava solament d’una demanda de reconeixement laboral o professional femenina. La dignitat de Mapi León –i també de Patri Guijarro– d’anar més enllà de les reclamacions de les 13 rebels finalment conformades palesa el vici estructural existent i el canvi cultural que reclamen: el que va en contra d’un sistema institucional que prioritza l’èxit esportiu per sobre de la dignitat de les persones.

Davant de l’argument que no és just que una jugadora renunciï a representar el seu país per raons personals quan les seves virtuts poden afavorir l’orgull patri, Mapi León escriu el seu nom sobre el dorsal i alça el coll per sobre de la dignitat emmudida. I això fa mal, perquè ves que la nena que li allargava la samarreta no s’adoni que les aparences dels colors nacionals són com les llumetes de Nadal i la llenci a terra.