Armand Carabén, empresari, activista catalanista i, entre moltes coses, el gerent del Barça que va fitxar Johan Cruyff, va tenir, el 1994, la perspicàcia de titular les seves memòries Catalunya és més que un club? Més que parlar d’ell mateix, parla en primera persona de Catalunya i del Barça, i en el títol fa una bona síntesi dels dos conceptes. Però hi va posar un interrogant. Qui hagi llegit el llibre pot concloure que ho fa per deixar precisament al lector la resposta a la pregunta del títol. Ell aporta les seves participatives vivències en els principals moments polítics i socials del país des de la seva joventut fins a la seva maduresa, i correspon al lector treure les seves conclusions. Però també queda clar que va exercir el seu activisme catalanista de manera vibrant. I, per tant, permet endevinar també que si no hagués estat per la seva mort prematura, en la seva vellesa hauria viscut de manera tant o més vibrant els anys que van conduir a l’1 d’octubre de 2017. Segurament si hagués actualitzat llavors les seves memòries hauria tret l’interrogant del títol. Però també si ho hagués de fer a dia d’avui, potser hi afegiria encara més interrogants.

Ahir en poca estona van jugar els tres equips catalans de la primera divisió, una mena de Catalunya futbolística en miniatura. Amb la seva mirada més enllà del futbol, Carabén segurament hauria fet una anàlisi sociològica del que representen els tres clubs. I potser hauria vist en el Girona la Catalunya que integra, amb una figura importada com Míchel que viu, treballa i s’adapta a Girona expressant-se en català. I l’Espanyol com la Catalunya integrada, dirigit per un gallec de naixement com Manolo González que ha arribat a l’elit a còpia d’humilitat i molta feina. I el Barça, el seu Barça, el nostre Barça, sempre exercint de metàfora del conjunt del país amb aquest ara caic, ara m’aixeco que ens ha definit col·lectivament al llarg dels segles. No sempre els símptomes del Barça i del país coincideixen, però en la mirada llarga s’assemblen tant com Carabén ens va fer veure en les seves memòries i les seves reflexions.

Sobre la gespa de Montilivi també es van veure diferències entre els dos equips. El Girona va mostrar inquietud, ambició i voluntat de transcendir. I l’Espanyol, un conformisme acomodat, molt poca voluntat de deixar petja. L’equip de Michel havia recuperat molts efectius i va sortir com si encara fos el de la temporada passada. Però van ser els nous els que van concretar aquesta semblança. Brian va fer estralls jugant per l’esquerra, i Miovski es va presentar com a davanter centre, a més del gol de Krejci. Pim-pam-pum i 4-0 en 27 minuts. O el Girona ha tornat o l’Espanyol no hi era. O totes dues coses alhora.

A Balaídos, el Barça ara s’aixeca, ara cau. I al final empata. Havien passat dues setmanes, però les sensacions que va transmetre l’equip s’assemblen molt a les de l’últim partit, a Anoeta. No és un problema de dedicació, però sí de control del tempo del partit. En aquest sentit, superat per la Real Sociedad i pel Celta. L’equip gallec va estar més bé fent el que sol fer el Barça de Flick: pressió alta i enfilar la porteria. Sort que no va ser tan letal. El Barça va aguantar l’embranzida dels gallecs més per quilòmetres recorreguts que per cohesió tàctica. I encara sort de Casadó i Iñaki Peña. Ells dos van marcar el nivell de concentració, però ningú més va estar al seu nivell, sobretot a l’hora de controlar i construir. El Barça corre tant o més que els rivals, però ja no juga millor. La transformació de l’equip amb l’arribada de Flick és inqüestionable. Si volem parlar d’interrogants, seria sobre la consistència de la transformació.