L’any del 25è aniversari, el capità del Barça era Samitier; el del 50è fou César; el del 75è, Toni Torres; el del centenari, Pep Guardiola, i ara hem de ser espectadors passius de com la temporada del 125è aniversari i del retorn al Camp Nou el braçal és arrossegat per Frenkie de Jong, la darrera rèmora dels que van aprofitar la manca de personalitat de Bartomeu per hipotecar el club amb sous desorbitats: el capità és la personificació del futbolista mercenari que ara mateix, ofès perquè el van intentar col·locar amb la lògica de treure’s de sobre sous fora de mercat, no vol firmar la renovació per marxar amb la prima de fitxatge sota el braç. Absolutament legítim i totalment desagradable en el seu cas.

Així doncs, no és casualitat que els moments de descontrol futbolístic d’aquest any apareixen amb De Jong malbaratant la força del braçal, no anant a la pressió, afavorint passades entre línies, abusant de conduccions, alentint la circulació i defensant amb la mirada, o sigui, aquella sospita que el cap no hi és i el cos no l’acompanya: la personificació de l’herència de la debilitat de la junta anterior, la imatge d’un passat amb necessitat de ser enterrat.

Per tant, més enllà del seu rendiment al camp judicat per Flick, el club hauria de prendre mesures per una capitania que no representa el respectable, que dona galons a qui està calculant com extreure el darrer cèntim del club, a qui es va irritar quan el Barça va buscar salvaguardar-se de palanques i ara no accepta la irritació de qui el veu com un element estrany dins d’un ecosistema renovat, de qui no comprèn que la cara visible del canvi a la plantilla sigui la personificació de la decadència del darrer lustre: De Jong representa la linealitat, el descontrol, i la falta de compromís de l’últim Barça de Xavi.

Dit això, es pot jutjar aquestes línies acusant-les de parcialitat per prendre’l com a boc expiatori dels darrers mal resultats, d’utilitzar-lo com a pretext per esborrar la realitat en la seva globalitat, o sigui, en certa manera, de superficialitat a l’hora d’individualitzar el que són errors col·lectius. Tot al contrari, De Jong és tan sols un dels elements a analitzar dels darrers partits i podríem parlar també d’un cert aburgesament grupal després del Bayern i el Madrid, el que passa és que el De Jong de les darreres temporades era totalment antagònic a les virtuts mostrades per l’equip a principi de temporada, on es tenia la sospita que una de les claus de la intensitat al mig del camp era precisament l’absència de qui durant anys ha dut el joc a una anada i tornada sense sentit, al control lineal i àrid, a la falta de contundència defensiva amb els jugadors de segona línia: De Jong era prescindible quan estava lesionat, segueix sent prescindible quan ha entrat a l’equació tàctica de Flick, i alerta que no sigui el clàssic error sense sentit en què cau un entrenador que havia entrat en dinàmiques guanyadores.

En definitiva, ens queda mal cos quan veiem el Barça liderat amb la capitania de qui representa els dies de desordre i de càlcul personal per sobre del club, de qui personifica aquell que pot passar-se una dècada al Camp Nou sense entendre res, i és clar, de fons ressona l’experiència de Dembélé, que se’l va reincorporar a l’equip per necessitat i va manipular tothom fins al darrer dia: aprenguem de les lliçons, perquè De Jong se’l necessita poc, i menys com a capità d’un 125è aniversari que hauria de trobar el seu Samitier, César, Torres o Guardiola.