Men­ti­ria si digués que estic gau­dint com em pen­sava que ho faria de la Cham­pi­ons Lea­gue, i això em fa sen­tir ter­ri­ble­ment cul­pa­ble amb mi mateix. Com em pot pas­sar això a mi, que recordo com si fos ahir sal­tar a la gespa de Mon­ti­livi amb el meu pare per cele­brar la per­manència del Girona a segona divisió del 2014 con­tra el Depor­tivo? Espero poder-m’ho per­do­nar en un futur. Dit això, tot i les meves llui­tes inter­nes per pair les emo­ci­ons, crec que tinc raons de pes per jus­ti­fi­car aquesta con­tra­dicció.

Amb el pas del temps, recor­da­rem l’experiència euro­pea d’una manera posi­tiva. Segur. És part del procés de crei­xe­ment del club. Només el fet de dis­pu­tar la màxima com­pe­tició con­ti­nen­tal ja és un pri­vi­legi majúscul i ini­ma­gi­na­ble, a l’altura de la fita espor­tiva de l’equip que va sumar 81 punts el curs pas­sat. Ara bé, un cop hi ets, el que vols és, ja no dic gua­nyar, però sí donar una bona imatge. I més enllà dels resul­tats, la imatge no és gens bona en cap dels àmbits, perquè al Girona, la Cham­pi­ons li ha que­dat molt gran en tots els sen­tits. Jo em cen­traré en els fut­bolístics.

“Sem­pre ens que­darà París”, com va dir Míchel. Aque­lla nit al Parc dels Prínceps no l’obli­da­rem mai. El moment de l’himne, amb la pell de gallina i els ulls vidri­o­sos, tot reme­mo­rant les pata­ca­des de l’última dècada com la del Lugo, entre tan­tes altres, tam­poc. A l’hora de la veri­tat, no es pot negar que el desen­llaç cruel del gol en pròpia de Gaz­za­niga, clara­ment exem­pli­fi­ca­tiu de tot el que s’ha pas­sat per fer el cim euro­peu, va dei­xar un mal regust de boca. Con­tra el Feye­no­ord, el Girona va ser supe­rior i no va merèixer per­dre, però aquell dia sem­blava que el destí anava en con­tra dels blanc-i-ver­mells, que van anar esqui­vant con­tra­temps en forma de lesi­ons, penals fallats i gols en pròpia durant els 90 minuts. El de l’Slo­van Bra­tis­lava, amb gol de falta directa de Juanpe, sí que va ser un enfron­ta­ment plàcid, però en cap cas un tri­omf espec­ta­cu­lar, tal com s’espe­rava jugant a casa tenint en compte la diferència de nivell. A Eind­ho­ven, el PSV va atro­pe­llar el con­junt gironí, que va fer aigües per tot arreu. Abans de l’expulsió d’Arnau, la infe­ri­o­ri­tat ja era evi­dent, i la sen­sació al final del par­tit va ser de llàstima. I sí, el fut­bol és impre­vi­si­ble, però, amb tot el res­pecte per a l’Sturm Graz i el seu cam­pi­o­nat naci­o­nal, si dei­xem les excu­ses de banda, la gran major part dels 20 equips de la lliga espa­nyola hau­rien de gua­nyar al campió austríac. Stu­ani, el de sem­pre, va ser l’únic que va rema­tar a por­te­ria a Kla­gen­furt. Va ser en el minut 85 i des d’una posició molt esco­rada. Tot­hom deia que aquest curs era per “gau­dir del premi de la Cham­pi­ons”, una afir­mació molt bucòlica, però que, veient com la com­pe­tició està pas­sant per sobre al Girona, no és tan fàcil por­tar-la a la pràctica.

I aga­fem-nos fort, perquè ara ve el Liver­pool, el Milan i l’Arse­nal. Déu-n’hi-do! Ja he rene­gat prou, per avui. Torno a remar­car que és un luxe enfron­tar-se a aquests rivals quan, fa ben poc, els habi­tu­als eren l’Alcorcón, el Numància o el Mirandés. Pot­ser ara que l’eli­mi­nació ja és vir­tual és el moment de desin­hi­bir-se del tot i gau­dir de debò de l’espec­ta­cle i de tot el que engloba viure des de la pri­mera línia el pre­uat esce­nari euro­peu. Però com es gau­deix en l’adver­si­tat quan aquesta és gai­rebé cons­tant? El club és com­ple­ta­ment novell en la com­pe­tició, però no obli­dem que forma part d’una de les cinc grans lli­gues euro­pees, a les quals se’ls atri­bu­eix un nivell força supe­rior a la resta, i que, abans de començar la tem­po­rada, 11 dels 22 fut­bo­lis­tes ins­crits tenien una major o menor experiència en el tor­neig. Cen­trant-nos exclu­si­va­ment en el que passa sobre el verd, l’afició del Girona pot gau­dir de la Cham­pi­ons Lea­gue veient com el seu equip acu­mula una der­rota rere l’altra? De moment, pre­fe­reixo con­so­lar-me amb què, fins fa ben poc, era una pre­gunta que no em podia arri­bar a for­mu­lar ni en el millor dels som­nis.