Luis Enrique, que no és sant de la nostra devoció, la va clavar quan fa uns anys en aquell Barça format per una plèiade de figures sense comparació possible va posar el dit a la nafra. Tot venia, és clar, pel maniqueisme en què se solen moure els mitjans que segueixen en primera línia l’actualitat del FC Barcelona. Només ha faltat un 0-4 al Bernabéu –Xavi també s’hi va trobar– per col·locar un equip que des del primer dia ja es veia que no era perfecte al llindar del paradís. I després, és clar, venen els disgustos.

L’allau ja no d’elogis sinó de lloances celestials envers Hansi Flick i els seus jugadors en què s’ha traduït últimament? Un empat lamentable al camp del Celta i dues derrotes, la segona per emmarcar contra Las Palmas a casa en plena celebració dels 125 anys. Una cosa molt culer.

Heus aquí la prova gairebé científica que els esportistes, com la resta de mortals, no són immunes a l’eufòria i, ep, tampoc a la befa que en puguin fer els rivals. Perquè tan cert és que l’elogi debilita com l’aforisme contrari. L’insult enforteix. Des d’aquí, i també des d’allà, s’ha dit de tot als jugadors del Madrid. Pràcticament se’ls ha tractat d’inútils. I tothom té el seu propi orgull. Els blancs, més a les males que a les bones, han encadenat tres victòries en la lliga. No són jugadors a qui els agradi perdre precisament. Ja va passar el mateix després del 0-4 de Xavi. Va arribar un reguitzell de triomfs i la cirera al final, la Champions.

Aquesta psicologia sobre l’estat emocional dels jugadors en cada moment és prou coneguda arreu. És més, Flick, el dia abans del partit a Montjuïc, quan estaven tots a punt de cantar l’himne de l’aniversari, va dir que posaria sobre el camp els millors jugadors possibles per al partit. Flairava que tot el que envoltava el partit eren massa flors i violes. Sap greu, això sí, per l’afició i la mainada. L’entorn (aquesta gastada i maleïda paraula) donava per fetes una golejada i una gran festa però l’altre equip també juga.

Les patacades i els banys de realisme són necessaris però no sempre curen les ferides. Només cal que recordem les últimes Champions de Messi amb el Barça. Costa que un futbolista internacional i milionari es miri al mirall i no pensi que és meravellós. Algú li ho ha de dir. I a vegades la millor medecina és que un altre equip et pinti la cara.

Un altre cas que s’haurà d’estudiar sobre l’enaltiment d’un model de joc i el seu arquitecte és el del Manchester City aquesta temporada. Guardiola és considerat gairebé per unanimitat el millor entrenador del món i les esgarrinxades (no només al nas) que s’està fent aquesta temporada són tremendes. És possible que s’hagi sentit finalment dotat d’un poder especial que el fa infal·lible? S’ha arribat a aquell punt de no retorn que ja va albirar al Barça quan va dir allò de “al final ens farem mal” com un dels arguments per no renovar?

Per als que mirem els partits de futbol no només com una batalla esportiva sinó com una cosa que va molt més enllà, digueu-ne tauler d’escacs o joc de guerra, serà fascinant comprovar com reaccionen a estímuls positius i negatius, i a vegades tots al mateix temps, jugadors que porten el talent de fàbrica, com són els del Barça, el City o el Madrid.