Malgrat que la seva és una gestió que té més d’una ombra, és poc discutible que Joan Laporta és un personatge genuí i amb un olfacte privilegiat per saber llegir les oportunitats. Perquè es fa difícil d’imaginar, i molt, a un altre possible president del Barça aprofitant, com ell ha fet, aquesta celebració del 125è aniversari per aconseguir que una part de la seva massa social —en quina proporció, ja és un altre debat— torni a re-connectar emocionalment amb el club després d’un anys de depressió per les penúries econòmiques i la marxa de Messi de males maneres. Calia un bany d’autoestima col·lectiu en un fons i forma que no donen els títols, i aquest esdeveniment ha aconseguit insuflar-lo malgrat la mala passada de la derrota contra el Las Palmas el dia que teníem la taula parada amb la coberteria de les grans ocasions per brindar per l’efemèride. En resum doncs, molt ben jugada aquesta, Jan.

En tant que celebració que apel·lava bàsicament a un sentiment, cada culé s’haurà sentit interpel·lat a la seva manera, i intensitat, en les diferents manifestacions o actes programats amb motiu d’aquest 125è aniversari. En aquest exercici de passió purament subjectiu, a servidor de vostès li ha tocat especialment la fibra l’espot rodat per a l’ocasió amb guió de David Carabén i que porta per títol Volem la pilota. Són gairebé vuit minuts que es devoren i que sota l’argument, o pretext, d’explicar que fa de tant particular el futbol del Barça —el gust per la pilota— el que aconsegueix, en realitat, és transmetre la idea de perquè aquesta institució, tota ella, és única. Una singularitat difícil de sintetitzar en paraules però que es fa patent, per exemple, en la il·lusió que desperta en la canalla aquell moment de militància iniciàtic que es produeix quan trepitges el Camp Nou per primer cop. I qui signa això en pot donar fe ja que és d’aquells que té memòria de peix, però en canvi recorda cada imatge d’aquell moment de baptisme blaugrana de la mà del meu avi Joan i el meu cosí Àlex, en un moment on Asensi era aquell sergent de ferro que liderava la defensa del primer equip.

Però si una cosa també té el Barça, i que aquesta efemèride ha tingut a bé d’exalçar, és que és una institució amarada d’una personalitat i idiosincràsia que és compartida amb una idea de país. L’obsessió per perdre’s en l’estètica, el sentit col·lectiu de pertinença, l’autoflagel·lació excessiva, la voluntat cohesionadora, l’anhel de modernitat i aquella tossuderia per buscar l’èxit pel camí on l’adversitat sigui més difícil possible —volent la pilota—, són trets compartits que ajuden a definir aquella idea de Vázquez Montalbán del club com a “exèrcit desarmat” de Catalunya. Barça i país, dues ànimes paral·leles massa poc acostumades a saber guanyar, el que fa que uns i altres estiguin més còmodes celebrant les ensopegades del Madrid que no les petites victòries que es puguin cultivar i que, aquí, sempre són terriblement efímeres. Per tot això, i més, som del Barça, malgrat que aquest exercici de fe no el posen precisament fàcil aquells que decreten que només el carnet de soci, sense abonament de seient, s’enfilarà l’any vinent fins els 220 euros. Però, al final, algú que són els de sempre ha d’acabar pagant les festes, oi Jan?