Aquest és un debat que sovint em faig però que a Son Moix em va venir més al cap que mai. Potser em direu oportunista, sobretot perquè els resultats no acompanyen, però crec que el Girona arrisca més del que aquest nivell competitiu permet. En competicions com la lliga o la Champions, on l’error individual sovint decideix, la gestió del risc hauria de ser més pragmàtica. Hem vist errades en sortides de pilota que han suposat gols, penals o oportunitats clares per als rivals. No cal posar noms, però és evident que a vegades es prioritza una visió romàntica del joc per sobre de l’efectivitat. I això, en escenaris tan exigents, pot ser una espasa de doble tall. No es tracta de renunciar a l’estil, però sí de trobar alternatives en moments en què el rival imposa una pressió alta o quan cal evitar riscos innecessaris. Entenc que la identitat del Girona es basa en un joc atrevit i de construcció, però a vegades l’estil s’imposa com un dogma. Jugar bé no vol dir assumir riscos excessius, i una mica més de pragmatisme en els moments clau podria evitar frustracions innecessàries. Afegir flexibilitat a la proposta podria permetre a l’equip fer el salt competitiu definitiu, combinant fidelitat a la idea amb capacitat d’adaptació. Perquè competir amb els millors no només és jugar bé, sinó també saber guanyar. Amb aquest equilibri, crec que l’equip podria mantenir la seva essència sense renunciar a l’efectivitat, ni tampoc a un futbol que continuï il·lusionant. Ah, i els tribuneros estarien més tranquils...