No són poques les opinions que discursegen que el beisbol és un esport anacrònic. Si ens agafem només a les xifres, que tampoc és que siguin una veritat irrefutable, aquestes ens fan veure que com a mercat certament està perdent la batalla de les audiències als Estats Units enfront del futbol americà, el rei absolut, i més darrerament amb l’NBA. La idiosincràsia pròpia del joc, difícil d’entendre per als profans i de ritme més aviat pausat, no és que ajudi precisament a fer un producte atractiu segons els cànons comercials actuals, que prioritzen els highlights i un model d’entreteniment de digestió més aviat fàcil. Tot i els tòpics, però, des del punt de vista competitiu s’ha d’admetre que el beisbol està fent un esforç, i no menor, per fer-se més captivador de cara al gran públic, i molt especialment als consumidors més joves, amb un seguit de canvis reglamentaris –limitar el temps de llançament dels pitchers a 15 segons amb les bases buides– que han aconseguit que els partits siguin més dinàmics i, per contra, l’esport no hagi perdut cap de les seves essències. El beisbol, en definitiva, es resisteix a donar la partida irremeiablement per perduda.

El problema, si és que n’hi ha, no és aquest, doncs, de substància o desenvolupament del joc com a tal, sinó que les seves estructures institucionals, començant per la mateixa Major League Baseball (MLB), són un fòssil que ha quedat embarrancat en altres temps. Com a indústria, el beisbol està regit per codis molt conservadors, una característica que, per exemple, provoca que les relacions laborals entre jugadors i propietaris siguin pèssimes, i que l’amenaça d’una vaga presideixi la negociació de gairebé cada conveni col·lectiu per la tossuderia dels segons a cedir en pràcticament res. Els criteris salarials que regeixen a la lliga també són un despropòsit, especialment en el cas de les grans estrelles que arriben a l’agència lliure i que acostumen a esgarrapar contractes que, per norma, estan fora de mercat i de tota lògica, essencialment per la seva durada. L’últim exemple és el de Juan Soto, un outfielder amb un talent que està fora de discussió i que ha aconseguit un acord global de 765 milions de dòlars, el més elevat firmat mai fins ara en l’esport professional, per un total de 15 anys. Tenint en compte que el dominicà té ara mateix 26 anys, fins als 41 estarà encadenat contractualment al seu nou equip, els New York Mets. Aplicant una regla tan simple i universal com hauria de ser el sentit comú, ja es veu que això és un contrasentit, perquè 15 anys en esport d’elit són una eternitat per poder garantir que un esportista mantindrà un pic de forma, o salut, mereixedor d’aquest salari.

La qüestió és que aquesta mena de tractes no són en absolut rars a l’MLB i més en el cas dels agents lliures, on les franquícies intenten convèncer els cracs a subhasta a base d’inflar les seves ofertes amb anys de servei en actiu que totes les parts saben que difícilment es compliran. De fet, és tal la insensatesa en el beisbol professional que ells mateixos en fan conya amb el Bobby Bonilla Day, una mena de festivitat irònica que se celebra cada 1 de juliol i que commemora que aquell dia, i serà així fins al 2035, aquest antic tercera base rebrà un taló d’1,19 milions de dòlars dels Mets –el mateix equip que serà el de Soto– que és fruit d’un pagament en diferit d’una transacció que es va acordar l’any 2000. Fins a 35 anys per amortitzar un únic contracte. Ni el Barça de Bartomeu iguala això.