Què hi pot haver de més infame que fer servir un cadàver com a punt de referència d’una ruta de muntanya? No parlem d’una creu erigida en memòria d’algú que va trobar la mort mentre escalava una muntanya. O d’un ram de flors dipositat en el lloc de defunció. O d’una placa. No. Parlem de les despulles mateixes d’una persona finada durant l’ascensió a un cim. Tampoc estem dient que hom es pugui trobar un cos sense vida quan emprèn el camí que el menarà a un cim del Montseny, l’Alta Garrotxa o el Pirineu. Aquí, quan es produeix una fatalitat com aquesta, es recullen els cadàvers. Als cims de l’Himàlaia i el Karakòrum, en canvi, això no sempre és així.

Pel risc que comporta el vol dels helicòpters a grans altituds, però també pel cost que suposa un rescat només per anar a recollir un cadàver, molts cossos continuen al mateix lloc on van caure inerts. O no. En alguns casos, si es troben al bell mig de la ruta, són apartats a un lateral, perquè no facin nosa. També n’hi ha que, d’un cop de peu, han acabat a les profunditats d’una glacera, perquè ni tan sols facin nosa a la vista. S’explica que alguns d’aquests cossos, tossuts, han tornat anys després a la superfície, expulsats de les esquerdes on han romàs durant anys pels moviments intestinals de les glaceres, que funcionen gairebé com si fossin un organisme viu.

Dèiem a l’inici que hi ha cadàvers que s’han convertit en punts de referència macabres d’una ruta. No és broma. És el cas de les despulles de Tsewang Paljor, un alpinista indi que el 1996 va morir, atrapat en una forta tempesta, a uns 8.500 metres de la ruta normal a l’Everest. Les seves restes, que la fred evita que es descomponguin, reposen arrecerades en una petita balma. Pel seu costat, hi passen cada any centenars d’alpinistes que anhelen trepitjar el cim més alt de la Terra. Alguns l’identifiquen amb el sobrenom de Botes Verdes, perquè les botes que encara té calçades són d’aquest color. “Soc a l’altura d’en Botes Verdes”, comuniquen per ràdio al camp base alguns esforçats alpinistes. Potser l’esmenten amb aquest malnom per camuflar que aquell cadàver no és una simple fita de pedres, sinó un cos humà amb nom i cognoms? Hi pot haver res més insensible i deshumanitzador?

El desgel provocat pel canvi climàtic també ha anat deixant a la vista alguns cossos que la neu havia tapat durant dècades. A l’Everest, hi han mort gairebé 350 persones. No sé quants d’aquests cadàvers continuen a la muntanya. Recentment, una expedició n’ha recuperat alguns a la glacera de Khumbu. Ara que la comunitat alpinística ha pres consciència que l’Everest no pot continuar sent l’abocador més alt del món –s’hi acumulen bombones d’oxigen, esparracs de tendes i tota mena de residus deixats per les expedicions–, n’hi ha que han pensat que tampoc pot ser la fossa comuna més alta del món. Les autoritats nepaleses diuen que també posaran fil a l’agulla.

És cert que aquesta tasca, si hi ha la bona voluntat de dur-la a terme, no és gens fàcil. Alguns cossos han quedat incrustats al gel i cal un esforç sobrehumà per desenganxar-los. Retirar-los, a més, també xoca amb la voluntat d’alguns alpinistes que en vida van deixar dit que no els toquessin si morien a la muntanya. Recuperats o no, seria d’agrair, si més no, un grau més alt de sensibilitat d’alguns alpinistes cap a aquests cadàvers. No cal aixecar cap capelleta allà on reposen les restes mortals d’un alpinista. Deixar d’anomenar-los amb un sobrenom frívol ja seria prou respectuós. Repetiu amb mi: “No es deia Botes Verdes; es deia Tsewang Paljor.”