El món és molt estrany. El futbol, també. Com ahir. El desequilibri entre el joc i el resultat ahir al Lluís Companys va dibuixar una injustícia com poques vegades s’havia vist. Que el Barça, amb tant, no guanyi i que l’Atlético, amb tan poc, guanyi és incomprensible, si no fos perquè sabem que és futbol i aquestes coses passen. El Barça de Flick ja sabia que fent-ho bé quasi sempre guanyes (Bayern, Real Madrid, Dortmund) i que no fent-ho bé perds (Leganés, Las Palmas), però ahir va descobrir que fent-ho bé, o molt bé, a vegades perds. El partit del Barça va ser complet en tot menys en el resultat. En calent, fa mal, i ràbia i tot. Però, en perspectiva, el partit dels jugadors blaugrana té més futur que present.

S’acaba l’any cronològic però el Barça de Flick continua a la recerca del seu temps. I del seu espai. El seu lloc al món. Un equip que sigui tan temut com admirat, amb identitat i esperit competitiu. Un equip recognoscible, més enllà de les circumstàncies i els rivals. La bona notícia d’aquest final d’any és que l’equip va voler acabar-lo ensenyant-nos la millora cara, la d’equip competitiu que juga bé. El Barça que ens agrada. El Barça que té possibilitats d’instal·lar-se tant en la memòria col·lectiva com al cor dels aficionats. Però aquest és un camí llarg, potser molt llarg, segurament més llarg del que ens va semblar en els primers deu partits de la temporada. I amb revolts complicats i accidents inesperats, a vegades per distracció i a vegades a traïció, com ahir. Per arribar lluny, Flick haurà de dibuixar un traçat menys sinuós, com ho ha estat fins ara competint i superant els rivals més poderosos i sent feble i mandrós (competitivament, no en actitud) contra els rivals objectivament més febles.

La posada en escena del Barça va ser clarament una conseqüència del partit contra el Leganés. Concentrats des del minut u, ben posats sobre el camp, dinàmics i amb la idea clara del que s’havia fet malament en l’última derrota. Bàsicament, la idea era no encallar-se pel mig, no atacar en forma d’embut. Per això Fermín i Raphinha van jugar ben oberts a les bandes. Això va tenir ràpidament efecte, sobretot contra un equip expert a defensar com és l’Atlético. Amb més amplitud, el joc blaugrana va ser més dinàmic i profund. De tota manera, el fet de tenir dos extrems oberts no va conduir l’equip a resoldre el jeroglífic de Simeone. La majoria de les jugades s’acabaven amb centrades des de les bandes, ja sigui dels extrems o dels laterals. Però en el llibre d’estil del Barça està escrit que el fet de tenir extrems oberts és per facilitar que hi hagi passadissos interiors. Després de vint centrades, fàcilment resoltes per la defensa visitant, l’equip ho va entendre. El gol de Pedri va ser exactament de llibre: equip obert per crear passadissos. El canari hi va entrar, i gol.

La feina no estava feta, però sí encarrilada. Simeone tenia un somni humit: un gol. En els seus càlculs, això li donava com a mínim un empat. Però no havia fet res per fer-lo, fins que el Barça li va fer un regal. 1-1. Tot el que va passar després ja no tenia guió. El Barça volia guanyar i l’Atlético no volia perdre. El Barça ho va fer tot per guanyar, menys el gol. L’únic que va fer l’Atlético, des del no-res.

El camí del Barça de Flick salta de l’any 2024 al 2025. Fins ara ha avançat a tot gas i de sobte s’ha estavellat. En els viatges a la recerca del temps (i l’espai), cal un cert equilibri i una certa estabilitat, la dels equips que saben a què juguen i que competeixen bé contra els poderosos, els febles i els iguals. Els equips que poden perdre com ahir, però que tenen futur per com han jugat. Ho veurem. Bon Nadal i bon any nou.