Com i quan ens la inoculen? La pregunta potser té trampa, perquè per un costat la por és una emoció primària amb la qual naixem, que experimenten tots els membres sans d’una espècie (apunt 1) i que senzillament està al servei de la supervivència.

Però com la gestionem sí que és a les nostres mans, oi? Des de fa poquets mesos he tornat a les banquetes i ho he fet amb menudes. De mena m’agrada observar, reflexionar i buscar eines per millorar. I massa vegades veig mainada que acaba un partit plorant amb tres frases recurrents: “No he fet res bé”, “No em surt res”, “Hem perdut per culpa meva”.

I aquí tornaria a la pregunta inicial: com i quan ens la inoculen o ens la inoculem? És esport, no va de supervivència sinó de sumar vivències. En quin punt ens perdem tots? Perquè aquesta partida la juguen moltes peces alhora: societat, família, entrenadors, companyes i nosaltres mateixes.

És qüestió d’on posem el focus? Ens “han ensenyat” a posar el focus d’atenció en l’error? És això el que ens porta a viure amb por d’equivocar-nos i alhora ens pot portar (apunt perillós) a escollir l’estratègia de no fer res per no equivocar-nos? O n’hi ha una altra de no tan radical, que seria fer només allò que està provadíssim que funciona? Així, amics i amigues, potser mor la creativitat i desaprofitem una gran eina d’aprenentatge, l’assaig i error. “Si no t’equivoques de tant en tant, no estàs aprofitant totes les teves oportunitats”, ens diu Woody Allen.

Desterrem pensar que una opció és la correcta i l’altra o les altres no ho són. En conseqüència, creure que una ens portarà a l’èxit i les altres, necessàriament al fracàs. Les derrotes són inevitables en qualsevol àmbit i hi afegiria que saludables. El creixement com a esportista depèn de com les gestionem. La sort de poder fer esport com a generador de competències complexes per a la vida (treballar en equip i de manera cooperativa, observar, analitzar, reajustar i prendre decisions, esforçar-se i respectar els altres, moure’s de manera intel·ligent i comprensiva...) ens situa davant de situacions que ens interpel·len, que ens exigeixen i emocionen a l’hora d’haver de gestionar moments i resoldre situacions... En resum, una oportunitat de poder millorar dia a dia, de fer-nos més competents en l’esport i en la vida.

Quan ens ensenyen la gran mentida que els camins són rectes i continus en pujada cap a l’èxit/aprenentatge? Estadístiques de Chloe Bibby, la millor jugadora de l’Uni Girona d’aquesta temporada segons els números (apunt 2), allò que es pot comptar. Tirs de 2 punts: la millor n’ha ficat 52 de 99 (per tant, no n’ha encertat 47); tirs de 3 punts: la millor n’ha ficat 35 de 75 (no n’ha encertat 40). Però la Bibby, com a jugadora, va més enllà del que es pot comptar: és intensa, treballadora, constant i generosa; treballa en atac i en defensa i tant per a ella com per a les companyes. No sempre voreja l’excel·lència, perquè el rival i altres variables també juguen, i sobretot perquè el camí no és mai recte: un dia s’avancen tres passes, l’endemà se’n recula una, però sobretot podem escollir que volem gaudir d’aprendre, i l’errada i la por formen part d’aquest camí, així com l’alegria i la felicitat. Gaudiu amb els cinc sentits d’un 2025 amb el focus posat en el que som capaços de fer.

P.D.: Famílies d’esportistes, no us preocupeu tant pels seus plors i gaudiu també de les seves rialles; tot forma part del camí. Acompanyeu-los en els mals moments i animeu-los a veure el got mig ple. #seguim