A tot arreu potser ja és una mica així, però els Estats Units han estat un país, i una societat, que particularment han anat fent a partir de grans acords o consensos, més o menys tàcits, que ara de cop i volta trontollen. Esportivament parlant no consta en cap document oficial que fos així, però Atlàntic enllà les grans lligues tenien parlat i pactat de sotamà repartir-se les dates més sucoses del calendari d’una manera equitativa. Traduït en negre sobre blanc, això volia dir que el beisbol, la gran lliga d’estiu, explotava comercialment, i en solitari, el 4 de juliol, mentre que el futbol americà feia el mateix amb el Thanksgiving i l’NBA, amb el dia de Nadal. Aquest joc d’equilibris mercantil, que s’havia anat mantenint de manera no institucionalitzada durant anys i panys, ha estat, però, posat obertament en qüestió aquest 2024. Aplicant aquella lògica pròpia del capitalisme més essencialista, l’NFL –la patronal del futbol americà– ha decidit que en aquesta vida no calen ni amics ni aliats quan ets el més fort de la tribu, i per això ha programat dos partits de competició oficial també el 25 de desembre. L’OPA, doncs, a l’NBA ja és més que explícita.

La maniobra en si, no només té una gran transcendència pel fet de corroborar la voluntat colonitzadora que l’NFL exhibeix fa temps –organitzant, per exemple, cada cop més partits a l’estranger–, sinó també per com s’ha fet. I és que en aquesta aventura de Nadal la lliga de futbol americà no ha escollit com a aliat una cadena o un aliat tradicional, sinó Netflix, empresa líder del sector de l’streaming que compta els seus beneficis per milers de milions de dòlars. I el primer resultat que ha donat aquesta suma de conveniència ha fet tremolar els fonaments sobre els quals s’estructurava, fins ara, un mercat tan llaminer com és el de les retransmissions esportives als Estats Units. Malgrat que els dos partits –un Texans-Ravens i un Chiefs-Steelers– comprats per Netflix, a raó de 75 milions de dòlars cadascun, esportivament no van tenir cap història més enllà de certificar que Derrick Henry encara té corda com a corredor, la seva audiència mitjana va ser de 26 milions d’espectadors, només als Estats Units. Per contra, dels cinc que l’NBA va donar aquell dia a través de l’ESPN, el que en va tenir més va ser un Lakers-Warriors, que no és cap plat de segona taula, amb 7,7 milions. Sumin i comparin.

Les audiències, doncs, avalen aquest primer moviment tàctic. I si a dos gegants com l’NFL i Netflix units en la circumstància els surten els números, un ja pot pujar de peus que això tindrà continuïtat, perquè tant l’un com l’altre, per separat, ja han acreditat de sobres la seva capacitat per modificar al seu gust els hàbits de consum en el mercat de l’entreteniment on-line. De cara al proper Nadal, doncs, ja poden posar les mans al foc que, després dels galets, la carn d’olla i el capó, la festivitat més icònica de la civilització occidental es coronarà amb dos partits de futbol americà ben bé com si fóssim a Arkansas. Perquè la globalització, per si algú encara no n’estava al cas, és una cosa bastant semblant a això.