Com per encanteri, abans dels raïms, la vida ens sembla fàcil i, a consciència, gravem en un paper blanc el canvi colossal que es produirà en nosaltres els 365 dies venidors. Així, amb una lleugeresa que fa feredat, ho prediquem a les xarxes sense pudor. No sabem ben bé per què, però resulta que a partir d’aquesta nit, en què només canviem els números quan escrivim la data i que costa Déu i ajuda acostumar-s’hi, tot ens ha de sortir rodó.

Però el paper dels desitjos aviat s’arruga per la monotonia i un fred que no sembla acabar. Marejats per les cabòries laborals, oblidem que cada nit pot ser Cap d’Any i cada matí, un nou món per escriure.

Per això, més que la llista de somnis d’any nou, que dura menys que alguns entrenadors a les banquetes, m’acontentaré si simplement puc continuar amb els fets senzills que donen sentit als meus dies, com escriure aquesta columna (ja en són quaranta!); perseguir els fills pels camps d’esports els caps de setmana i veure-m’hi una pila d’anys endarrere amb una il·lusió de boig corrent cap a la pilota; tornar a Montilivi i els rituals que hi hem creat, com saludar els que eren coneguts i cada dia són més imprescindibles; quedar a la mitja part amb els cosins on sempre per matar la gana amb galetes, celebrar gols i abraçar-nos, aplaudir l’equip i marxar junts pontificant sobre el joc, exultants o deprimits. Tornar a casa, obrir la porta, rebre somriures i saber que allà també ens hi espera la vida de debò.