Dani Olmo s’entrena amb el Barça tot i que no hi podrà jugar, excepte si avui es produeix una pirueta juridicoadministrativa que en els mons de Tebas mai no es pot descartar però que s’ha d’agafar tant amb pinces com tota la comunicació de Joan Laporta al voltant de l’autèntica realitat econòmica i financera del Barça i de totes les hipoteques de futur que ha hagut de contreure el club per poder anar fent en aquesta interinitat, provisionalitat, reconstrucció o com n’hàgim de dir, agradi molt, poc o gens.

Acabi com acabi el cas Olmo, un dels propòsits per al 2025 del president Laporta hauria de ser tornar a ser un relator fiable de la vida del club. La seva expressió pública no pot contenir només la previsió més favorable. I m’explico. No pot ser que, amb gairebé mig any per treballar-ho, s’hagi arribat a la situació límit de l’últim dia, l’última hora, l’últim minut i més enllà, en el cas Olmo. I amb final infeliç, amb l’agreujant que a l’estiu pel terrassenc es van pagar 55 milions al Leipzig que ara es perdrien sense remei –amortització comptable mínima, ja que se’l va fitxar fins al 2030–, i això sense especular sobre possibles reclamacions salarials del jugador.

És a dir, el que ha passat amb Olmo i Pau Víctor s’hauria pogut valorar com un desenllaç possible si Laporta hagués explicat més que la part que li convenia explicar. El president no ha enganyat perquè els escenaris que ha descrit, si s’haguessin acomplert, haurien donat el resultat anunciat. Però no eren els únics. Quan aborda un tema, Laporta no es refereix mai a què pot passar en la banda baixa de les expectatives, que no és el mateix que ser negatiu. Ell sempre va a màxims i, si bé l’optimisme fa de molt mal criticar, s’ha de preveure que no sempre surt cara. En el cas d’Olmo es tractava de tenir en compte –entre altres casuístiques mercantils, financeres i judicials– que a Tebas no li pots presentar l’últim dia un contracte amb una empresa de Qatar i esperar que aplaudeixi, perquè se sap –i Laporta, més que ningú– com les gasta l’ultradretà executiu de LaLiga: l’equilibri entre les seves vísceres –que voldrien mort el Barça– i el seu negoci –que necessita el Barça com a antídot del Madrid per vendre cars els drets d’imatge– mai no es pinta de blaugrana, encar menys si ja n’hi has colat alguna. Laporta és conseqüent amb la seva manera de fer –no hi ha anys de transició, perdre tindrà conseqüències...– i amb la premissa de mantenir les expectatives altes, però quan la realitat fàctica no les sosté, la decepció és molt superior que si el discurs es modula entre màxims i mínims, encara que el tremp sigui menor. Perquè els fets, quan s’entossudeixen a desmentir el relat oficial, posen en safata als opositors el discurs que ells ho farien millor que Laporta. Fer volar coloms continua sent massa fàcil.

Però no és només amb Olmo que punxa la transparència. Laporta no explica el valor del contracte amb Nike i s’aferra a la confidencialitat. Si ens creiem allò de la propietat col·lectiva del club –i si no ens la creiem o no la practiquem, el camí cap a la indesitjada SAE és prou conegut–, és una evidència que els propietaris tenen dret a conèixer com es gestiona el seu club. Si això comporta filtracions de xifres, què hi farem. Nike fa anys que coneix prou bé la naturalesa jurídica del Barça.

S’entén que no es proclami als quatre vents la fragilitat econòmica d’una empresa perquè el diner és poruc –per ser suau– i fuig com les rates del vaixell quan ensumen naufragi. Però no pot ser que en gairebé mig any s’hagi obviat –quan no desmentit– que inscriure Olmo podria plantejar dificultats. No pot ser que les solucions hagin acabat a la paperera una rere l’altra. No pot ser que s’hagi anat tan tard. No s’entén que ni tan sols hipotecar el negoci futur de les llotges del Camp Nou hagi estat suficient. No pot ser que la junta no hagi tingut un aval preparat per si tot fallava sense ni tan sols dir per què no pot, no vol o no és convenient que els directius presentin unes garanties personals que, d’altra banda, serien un element tranquil·litzador sobre la fiabilitat de la seva gestió.