És un fet que la màgia s’esgota amb el temps. El tió, els Reis, els angelets o la fada quan et cau una dent, el primer amor que havia de ser per sempre, les pessigolles a la panxa abans de jugar el partit de bàsquet dels dissabtes o els somnis adolescents que no acaben de realitzar-se. Totes aquestes expressions de la màgia van perdent capacitat de seducció, normalment perquè l’experiència i el coneixement fan que ens centrem en aquella part de la realitat que es pot reduir a la matèria. Aquest escepticisme vital, tot i que pesa, sembla inevitable. Dit això, aquestes festes he recuperat part de la meva fe en veure la il·lusió de la meva filla mentre fèiem cagar el tió, tot i que ella és encara massa petita per entendre el sentit d’aquest ritual o què és un regal. Així doncs, em deixaré portar per aquest sentiment i aprofitaré per demanar un desig als Reis Mags: em vull enamorar del Girona.

Tot i que visc a Boston i els horaris no solen ser els més convenients, intento mirar tots els partits del Girona. També celebro els gols, em poso nerviós si l’equip no juga bé i m’il·lusiono quan veig jugadors com Asprilla. He de reconèixer, però, que sento distància respecte al club, un buit que em fa sentir com un intrús quan utilitzo la primera persona del plural per parlar del Girona. Quan el Girona perd, sento desencís, però no tristesa. Quan guanya, me n’alegro, però no sento la victòria com a meva. Des d’una perspectiva racional, puc justificar aquest estranyament respecte al club de la ciutat on vaig néixer i créixer repetint-me que, quan jo vivia a Girona, el club encara estava a segona, a segona B o a tercera i que, en aquells anys, relativament poques persones estaven enamorades del Girona.

Per posar-ne un exemple, recordo una tarda, ja fa quasi vint anys, quan estava caminant amb un amic pels voltants de l’estadi de Montilivi. M’imagino que un jugador va fer un rebuig amb molta contundència, o un xut amb massa entusiasme. Sigui com sigui, una pilota va sortir de l’estadi i va caure, rebotant, davant nostre. Resistint l’impuls inicial, vam decidir retornar la pilota. En entregar-la, ens van deixar entrar a veure el partit. L’estadi era quasi buit, però vam passar una tarda magnífica mirant futbol. Explico aquesta anècdota perquè aquesta història avui seria impensable, no només perquè les pilotes no surten fora de l’estadi, sinó sobretot perquè Montilivi sol estar quasi ple, i seria inconcebible que actualment algú hi deixés passar dos menors sense entrades. Aquesta transformació radical del Girona s’ha produït en els anys en què he viscut fora de Catalunya. Per tant, és temptador intentar convèncer-me que és per aquesta raó que sento certa llunyania respecte al club. La realitat, però, és més complexa.

No triem de qui ens enamorem, i l’amor no es pot reduir o explicar apel·lant únicament a les qualitats de la persona que estimem. Amb la devoció cap a un equip de futbol passa el mateix. Sempre hi intervé un punt de màgia, misteri, o com en vulgueu dir. Tinc sort, doncs, que ahir era la nit de Reis. Màgia és exactament el que necessito. I potser una mica més de fe.