L’edat només és un número, diuen els il·lusos optimistes. Però tothom que hagi viscut prou per haver patit desenganys i alegries, vist morts i naixements, i viscut èpoques bones i d’altres per oblidar, sap que això no és cert. L’edat ens situa en el món i ens fa veure les coses des d’una perspectiva determinada, diferent de la de fa 20 anys i de la d’aquí 20 anys.

Divendres passat l’anglès Luke Littler va guanyar el campionat mundial de dards amb 17 anys. És el campió del món més jove de la seva disciplina. L’any passat ja va enlluernar a tothom quedant segon amb 16.

Els dards són un esport peculiar. Gairebé tothom hi ha jugat alguna vegada, potser en un bar i en horari nocturn, intentant que en vagin més a dins de la diana que no pas a fora. Per fer-ho bé, no cal tenir un cos atlètic, ni força, ni resistència, ni vigilar amb l’alimentació, sinó que cal tenir punteria.

Normalment es classifiquen dins els esports de precisió, com el tir amb arc, amb pistola o amb escopeta. En tots ells el que fas tu, encertar la diana o trencar el plat, és independent del que fa l’altre. En teoria als esports de precisió l’altre no importa, només t’has de concentrar a fer el teu partit. Això en teoria, perquè a la pràctica saps perfectament el que està fent l’altre, no pares d’observar-lo, perquè del que es tracta és de fer-ho millor que ell.

Hi ha diferents maneres de comptar la puntuació. En el mundial de dards a cada set cada jugador comença amb 501 punts i ha d’anar restant, a través de les diferents puntuacions de cada part de la diana, fins a arribar a 0. Cada jugador llança tres dards des de la línia, després els recull i li toca a l’altre jugador, i així alternativament. Igual que en una tanda de penals, no sempre acaba guanyant el que en sap més o el que està més dotat tècnicament, sinó que moltes vegades guanya el que sap aguantar millor la pressió.

Disset anys, com sap tothom a qui li fan mal coses que quan tenia 25 anys no sabia ni que existien, són molt pocs anys. Tot i això, cada vegada sembla que hi ha més precocitat en l’esport. En el futbol veiem com el Barça –de grat o forçat per la migradesa pressupostària– ha fet debutar juvenils amb un èxit aclaparador. Si abans els jugadors arribaven al primer equip ben entrats la vintena, cada cop és més comú trobar jugadors molt joves que despunten. També en el ciclisme, on Tadej Pogacar o Remco Evenepoel ja tenen un palmarès abassegador a una edat en què dècades enrere ni es corria el Tour. Per situar-ho: Tadej Pogacar amb 26 anys ja ha guanyat tres Tours i en dos ha quedat segon, mentre que Miguel Indurain guanyava el primer als 27.

Per altra banda, les trajectòries esportives sembla que cada vegada duren més, i hi ha futbolistes o ciclistes que rendeixen a gran nivell passats els 35 anys. Però no és gens clar que els que comencin tan aviat puguin durar fins ben grans. Dependrà del tipus d’esport –no és igual l’atletisme que la petanca–, però també de la capacitat i ganes d’estar al màxim nivell durant anys i panys.

Alexandre Magne va esdevenir rei amb 20 anys i emperador d’un dels imperis més grans de la història de la humanitat abans dels 30. És força més del que hem fet o farem la majoria. N’hi ha que abans dels 20 anys ja són campions del món o han guanyat un or olímpic. Durant la resta de la seva trajectòria només poden igualar-ho o empitjorar-ho. En canvi els que no triomfen de ben joves sempre poden pensar que el millor encara ha d’arribar!