Seguia fa uns dies des de casa i per televisió l’enfrontament entre el Barça i la Penya que va tenir lloc al Palau Blaugrana i en més d’una ocasió la realització del programa ens va oferir plans de dos aficionats que seguien el partit en directe, asseguts en cadires consecutives, i cadascú lluïa una samarreta amb els colors del seu equip: ella blaugrana, ell verd-i-negra. Desconec quin parentesc o quin tipus de relació unia els dos joves però durant un temps mort semblava que xerraven de forma amigable. La setmana abans, l’Hiopos Lleida havia visitat Badalona i la graderia de l’Olímpic es va omplir de samarretes amb el color de l’equip lleidatà. Si bé és cert que la major part de l’afició estava concentrada a l’anella superior, molts aficionats van penetrar a les zones habituals de l’afició local i van poder animar el seu equip sense que es registrés ni un sol incident. Ha passat el mateix, a Badalona i en altres pavellons, quan els equips i les aficions eren unes altres. Aquesta imatge de bon rotllo i respecte per l’afició rival contrasta amb algunes escenes que observem als partits de futbol professional, on fa unes setmanes es reobria la polèmica sobre la prohibició de dur samarretes de l’equip visitant a la zona freqüentada pels seguidors locals. Va ser el Girona qui va obligar un nen a treure’s una samarreta de l’Espanyol i el club va aclarir que l’animació visitant podia vestir de blanc-i-blau, només faltaria, però sempre que evités la barreja amb els gironins, ja que així s’establia al protocol quan el partit era declarat d’alt risc –no hauríem de parar fins a aconseguir expulsar dels estadis tots aquells que impedeixen que futbol i alt risc sigui un oxímoron–. L’Espanyol va treure foc pels queixals, com era d’esperar, i encara més tractant-se de mainada. Vaig pensar que potser era cosa del karma, ja que fa molts anys va ser el club periquito qui va impedir al fill d’un amic entrar a l’estadi Dani Jarque si no es treia una samarreta blaugrana, i això que es tractava d’un partit de futbol de base i que el rival ni tan sols eren els blaugrana.

Però a banda del hooliganisme que ha impregnat l’esport –unes disciplines més que no pas altres–, el que tampoc em deixa de sorprendre és la gran quantitat de samarretes d’equips de futbol que la gent ha incorporat a la seva vestimenta del dia a dia. Dubto si la gent paga els 150 euros que demanen alguns clubs per les peces oficials –desconec si estan brodades amb fil d’or– o recorre al top manta, però l’explotació que algunes entitats esportives estan fent de la febre generalitzada que hi ha per aquest tipus de producte mereix un anàlisi a banda i, sota el meu parer, una resposta dels aficionats que vagi en la línia de negar-se a abonar aquestes quantitats abusives. Cal realment que els clubs treguin al mercat tres samarretes per temporada? Perquè darrere d’aquest comportament humà, el de voler tant sí com no lluir el darrer model, també s’amaga una qüestió sociològica: la rapidesa amb què els nostres ídols s’esvaeixen. Admirem el que alguns experts han batejat com a ídols de fang, per la velocitat amb què cauen i desapareixen. Un any lluïm el nom d’un jugador i a l’any següent passa a la història o no volem ni sentir-ne a parlar. Patim la fugacitat dels ídols i de la gent que admirem i els reemplacem a una velocitat que realment fa difícil arribar a apreciar-los i a crear patrons que pagui la pena seguir. Als clubs ja els està bé, que anem canviant d’heroi o heroïna cada dos per tres perquè aquest comportament juga a favor del negoci que tenen muntat amb el marxandatge, però el que potser han oblidat és que darrere l’admiració fidel a determinats jugadors hi ha també la lleialtat a uns colors, i sense necessitat d’aïllar-nos dels seguidors rivals.