En l’antiguitat es deia que quan venies l’ànima al diable esperaves que t’arribés la recompensa més enllà de la vida. Ara els humans ja no volem esperar tant. Els pactes amb el dimoni que ens embruten s’han de cobrar per avançat. Així ho fa el món del futbol en general i en particular la federació espanyola. Ho hem vist aquests dies a l’Aràbia Saudita, un país que es reconeix a ell mateix com a dictadura, defugint els eufemismes d’altres monarquies menys absolutistes que la seva.

Són 40 milions els que plouen cada any a les arques de la federació i a la dels clubs participants de la Supercopa, que tenen prohibit en qualsevol cas fer cap crítica al règim que els paga tan generosos honoraris. Lògicament els saudites no volen ni regalada la Supercopa femenina. Ja que parlàvem de dimonis, les dones és el que més s’assembla en la seva cultura als éssers de l’inframon. I així són tractades. Millorarà la seva situació l’aposta que fan els governants per portar grans esdeveniments esportius a les seves ciutats? No. La FIFA els ha concedit el mundial del 2034 i no hi ha cap clàusula que els obligui a complir algun dels molts drets humans que menyspreen des de fa segles.

Els que hi fan negocis ens diuen que són cada vegada més una societat moderna i que la seva cultura és acollir els forasters com si fossin familiars propis. Que ho preguntin als seguidors i familiars dels jugadors del Mallorca, que van ser humiliats dins i fora de l’estadi, sobretot les dones, grapejades sense manies, fins i tot les menors d’edat, amb la displicència de la seguretat local. Les periodistes occidentals són observades com una cosa exòtica i no hi ha pràcticament aficionades als estadis.

Més enllà del comportament concret d’algunes persones, parlem d’un estat terrorista, per molt que ho vulgui dissimular. Només cal veure el documental El dissident, que narra la tortura i l’assassinat del periodista Jamal Khashoggi i l’esforç i l’obsessió del país per frenar la dissidència internacional i qualsevol moviment que reclami democràcia en un règim controlat amb mà de ferro per la dinastia saudita, liderada ara pel príncep Mohammed bin Salman, l’home que dirigeix els temibles serveis d’intel·ligència.

No és tampoc un estat que destaqui per la solidaritat, ni que sigui humanitària, per la causa que més preocupa a molts musulmans de tot el món, el genocidi dels palestins. De fet, el principal aliat dels saudites són els Estats Units i després el mateix govern d’Israel, que els va proporcionar el famós programa Pegasus que va servir per detenir Khashoggi.

La majoria dels ciutadans del país són una massa acrítica que forma part del wahhabisme, un dels corrents de l’islam més conservadors que el país ha estat promovent fora de les seves fronteres des de fa segles. Les lleis de la monarquia, de fet, s’inspiren en els principis de la xaria i la policia religiosa vigila que els fidels interpretin literalment l’Alcorà, igual o pitjor que a l’Iran, però no sembla que Occident estigui gaire preocupat per la deriva conservadora dels saudites.

Hi ha una coincidència entre els historiadors que el procés de descolonització de l’anomenat tercer món era absolutament necessari. En aquest cas, amb tot, les dones, i també molts homes, segurament haurien preferit mantenir-se en un protectorat britànic i ser molt més lliures que ara.