El millor de Laporta és que tots por­tem un Laporta a dins, tots hem fet boti­far­res quan gua­nyem el Madrid, tots veiem la victòria com una forma de rebel·lió con­tra el poder cen­tral, tots patim de forma irra­ci­o­nal a pesar de l’evidència d’una victòria ina­pel·lable, tots aixe­caríem qual­se­vol títol de genolls, tots abraçaríem els juga­dors com si fos­sin els nos­tres fills després de fotre cinc gols al Madrid, tots ens aca­baríem defen­sant entre nosal­tres si l’ene­mic ve de fora, i en aquest ter­reny d’iden­ti­fi­cació amb l’emo­ti­vi­tat més primària del culer, Laporta és insu­pe­ra­ble: Laporta, de manera natu­ral, és cadascú de nosal­tres quan mirem el fut­bol des de la sala d’estar de casa.

Per això Laporta té més marge que els demés a la pre­sidència, perquè cap d’ells acon­se­gueix aquesta con­nexió genuïna amb el que som quan ningú ens mira, cap d’ells té aquest com­po­nent de fer-se per­do­nar des de l’emo­ti­vi­tat, cap d’ells és capaç de cau­sar aquesta con­tra­dicció de cri­ti­car-lo al màxim i voler-lo molt, cap d’ells pot pas­sar d’una petició de dimissió a un millor que hi siguis, cap d’ells cons­tru­eix des del popu­lisme emo­tiu par­tint de la trans­parència emo­ci­o­nal, i cap d’ells és com­pe­tent per tenir uns irre­duc­ti­bles capaços de defen­sar-lo amb sang quan les coses van pel pedre­gar. El carisma de Laporta es mul­ti­plica expo­nen­ci­al­ment en la victòria però mai queda ani­qui­lat en la der­rota.

En defi­ni­tiva, si Laporta ja hagués superat una moció el dia abans de no ins­criure Dani Olmo, doncs havent acon­se­guit allar­gar l’excel·lència de la super­copa no cal dir que la victòria a les pro­pe­res elec­ci­ons serà ina­pel·lable. El fut­bol no és política, el fut­bol supera la raci­o­na­li­tat de qui veu el pro­blema de l’èxode de pro­fes­si­o­nals que pateix la seva direc­tiva; el fut­bol és saber arri­bar a aquell llen­guatge emo­tiu en què tots ens tro­bem. I en aquest ter­reny, sense cap dubte, Laporta és el millor de tots amb diferència.