Queda en un segon pla, però l’actu­ació de Jesús Gil Man­zano en la final de la super­copa és un cúmul de des­propòsits. Quan a un àrbi­tre de camp l’han d’avi­sar que vagi cap al moni­tor del VAR, mala­ment rai. Li va pas­sar amb el penal de Cama­vinga a Gavi, que s’havia empas­sat, i amb la falta de Szc­zesny a Mbappé, que tam­poc no havia vist. Costa més de creure que no veiés la duresa de les fal­tes que hau­rien d’haver enviat a la dutxa abans d’hora Cama­vinga i Vinícius. Qui sap què hau­ria pogut pas­sar amb onze con­tra onze, o amb deu con­tra deu. Una mà de gols és sem­pre molt cri­da­nera. En un clàssic, el sim­bo­lisme n’accen­tua la força. El més impac­tant de la final de diu­menge, però, és la per­cepció que va tenir tot­hom –començant pels madri­dis­tes– que, sense l’expulsió de Szc­zesny, el cabàs de gols hau­ria pogut tren­car sos­tres. Recor­den un 2-8?

Una super­copa sem­pre serà un títol menor, gua­nyant i per­dent, però hi ha par­tits que mar­quen. La cla­te­llada que s’endú el Madrid d’Ance­lotti el dia que pre­ci­sa­ment Mbappé fa més de Mbappé és tan con­tun­dent com l’exhi­bició del Barça de Flick, que ja havia mar­cat ter­reny amb aquell 0-4 al Ber­nabéu però que a Jidda com­pleta una obra d’art, amb 50 minuts majes­tu­o­sos. Amb Lamine Yamal fent màgia; amb Rap­hinha tren­cant mig Madrid; amb Pedri guiant; amb Casadó a tot arreu; amb tot l’equip fun­ci­o­nant com un rellotge, perquè ja saben tots que, amb Flick, la impun­tu­a­li­tat es paga.

El Barça, pena­lit­zat en la lliga per unes des­fe­tes impre­vis­tes con­tra rivals menors, ha mos­trat tot el seu poten­cial quan s’ha enfron­tat als equips més potents, fins i tot quan li ha aca­bat sor­tint creu, coses del fut­bol, con­tra l’Atlético. Amb la plan­ti­lla de la tem­po­rada pas­sada i el reins­crit Dani Olmo com a única incor­po­ració, Hansi Flick ha fet recu­pe­rar la il·lusió al bar­ce­lo­nisme. Per la pro­posta valenta, cre­a­tiva i ofen­siva, pro­ba­ble­ment la més atrac­tiva del fut­bol euro­peu actual, i també per la gestió, capaç de rela­ti­vit­zar tots els entre­bancs, els mal­de­caps, el soroll i les tur­bulències amb què s’ha tro­bat l’equip, que no són pocs ni menors. El mateix cas Olmo, del qual Joan Laporta ofe­reix avui expli­ca­ci­ons, ha hagut de ser una llosa de molt mal con­viure al ves­ti­dor.

Com que sovint ten­dim a uti­lit­zar expres­si­ons que són més tòpics que des­crip­ci­ons pre­ci­ses i ajus­ta­des a la rea­li­tat, asso­ciem l’arri­bada d’un entre­na­dor al començament d’una era. Fins i tot quan és a mitja tem­po­rada i a la des­es­pe­rada. Pot­ser ens equi­vo­ca­rem, però, en el cas de Hansi Flick, l’aposta deci­dida i encer­tada de Laporta –tenia al cap la via ale­ma­nya des que va començar el seu segon man­dat– un cop resolt el vode­vil amb Xavi, tot el que està mos­trant és engres­ca­dor. Per al pre­sent i per al futur. Amb la potència de la Masia, sem­pre la Masia, i juga­dors joveníssims –tam­poc hi seria de més reconèixer la lla­vor que hi va posar Xavi– que estan adqui­rint un grau de madu­resa impròpia de la seva edat i que estan for­mant les bases d’un equip amb molt de recor­re­gut a l’horitzó. Un Barça que diver­teix i es diver­teix.

La super­copa de l’Aràbia Sau­dita, el “país ama­ble i afectuós” en parau­les del pre­si­dent de la fede­ració espa­nyola –mereix un capítol a part– on no s’hau­ria d’haver dut mai, és el pri­mer títol blau­grana de l’era Flick. Sí, l’era. Amb totes les lle­tres.