Queda en un segon pla, però l’actuació de Jesús Gil Manzano en la final de la supercopa és un cúmul de despropòsits. Quan a un àrbitre de camp l’han d’avisar que vagi cap al monitor del VAR, malament rai. Li va passar amb el penal de Camavinga a Gavi, que s’havia empassat, i amb la falta de Szczesny a Mbappé, que tampoc no havia vist. Costa més de creure que no veiés la duresa de les faltes que haurien d’haver enviat a la dutxa abans d’hora Camavinga i Vinícius. Qui sap què hauria pogut passar amb onze contra onze, o amb deu contra deu. Una mà de gols és sempre molt cridanera. En un clàssic, el simbolisme n’accentua la força. El més impactant de la final de diumenge, però, és la percepció que va tenir tothom –començant pels madridistes– que, sense l’expulsió de Szczesny, el cabàs de gols hauria pogut trencar sostres. Recorden un 2-8?

Una supercopa sempre serà un títol menor, guanyant i perdent, però hi ha partits que marquen. La clatellada que s’endú el Madrid d’Ancelotti el dia que precisament Mbappé fa més de Mbappé és tan contundent com l’exhibició del Barça de Flick, que ja havia marcat terreny amb aquell 0-4 al Bernabéu però que a Jidda completa una obra d’art, amb 50 minuts majestuosos. Amb Lamine Yamal fent màgia; amb Raphinha trencant mig Madrid; amb Pedri guiant; amb Casadó a tot arreu; amb tot l’equip funcionant com un rellotge, perquè ja saben tots que, amb Flick, la impuntualitat es paga.

El Barça, penalitzat en la lliga per unes desfetes imprevistes contra rivals menors, ha mostrat tot el seu potencial quan s’ha enfrontat als equips més potents, fins i tot quan li ha acabat sortint creu, coses del futbol, contra l’Atlético. Amb la plantilla de la temporada passada i el reinscrit Dani Olmo com a única incorporació, Hansi Flick ha fet recuperar la il·lusió al barcelonisme. Per la proposta valenta, creativa i ofensiva, probablement la més atractiva del futbol europeu actual, i també per la gestió, capaç de relativitzar tots els entrebancs, els maldecaps, el soroll i les turbulències amb què s’ha trobat l’equip, que no són pocs ni menors. El mateix cas Olmo, del qual Joan Laporta ofereix avui explicacions, ha hagut de ser una llosa de molt mal conviure al vestidor.

Com que sovint tendim a utilitzar expressions que són més tòpics que descripcions precises i ajustades a la realitat, associem l’arribada d’un entrenador al començament d’una era. Fins i tot quan és a mitja temporada i a la desesperada. Potser ens equivocarem, però, en el cas de Hansi Flick, l’aposta decidida i encertada de Laporta –tenia al cap la via alemanya des que va començar el seu segon mandat– un cop resolt el vodevil amb Xavi, tot el que està mostrant és engrescador. Per al present i per al futur. Amb la potència de la Masia, sempre la Masia, i jugadors joveníssims –tampoc hi seria de més reconèixer la llavor que hi va posar Xavi– que estan adquirint un grau de maduresa impròpia de la seva edat i que estan formant les bases d’un equip amb molt de recorregut a l’horitzó. Un Barça que diverteix i es diverteix.

La supercopa de l’Aràbia Saudita, el “país amable i afectuós” en paraules del president de la federació espanyola –mereix un capítol a part– on no s’hauria d’haver dut mai, és el primer títol blaugrana de l’era Flick. Sí, l’era. Amb totes les lletres.