El partit del Girona a Vitòria va ser soporífer. La dificultat per generar ocasions en atac posicional és evident, sobretot a domicili, on la versió de l’equip acostuma a ser força pobra. Ara bé, és innegable que plantar-se al gener a dos punts del sisè, tenint en compte que la cursa d’obstacles que ha hagut d’anar superant Míchel des de l’agost semblava, per moments, inacabable, és francament remarcable. “No ens podem entrenar” ha estat una de les frases més repetides pel tècnic des de l’inici de curs. No pateixis, míster. Sense la copa ni, a partir del febrer, la Champions, te’n podràs fer un fart. I aleshores no hi haurà excusa perquè les famoses connexions no fructifiquin.

Dit això, generalment, quan el cos tècnic ha tingut setmanes netes per treballar, l’actuació a Montilivi ha estat convincent. Els partits contra l’Espanyol (4-1) o el Valladolid (3-0) ho corroboren. Per tant, si es fa un pas endavant com a visitant -parlo del joc més que dels resultats-, el club té una oportunitat d’or en aquesta segona volta de satisfer les seves aspiracions europees. I és que, malgrat l’exigència del calendari durant la primera meitat de temporada, malgrat l’allau de lesions que va obligar a fer convocatòries sota mínims, malgrat la falta de gol, malgrat tenir Tsygankov –el futbolista més determinant– entre cotons i en hores baixes, malgrat el rendiment decebedor d’alguns fitxatges i malgrat tenir perfils sense suplir com l’organitzador a la medul·lar, el Girona és a dos punts d’Europa. Malgrat tot.