Opinió

La bola de cristall

Com a espec­ta­dor llunyà de la clara victòria de Laporta amb la ins­cripció de Dani Olmo i Pau Víctor, no puc evi­tar fer un paral·lelisme amb un per­fil de per­sona que, quan jo anava a l’ins­ti­tut, em gene­rava certa fas­ci­nació. Era aquell com­pany que, quan ens dona­ven les notes d’un exa­men, pro­fe­ria una frase ves­tida d’indi­ferència però que tras­pu­ava una satis­facció poc ama­gada: “He tret un 10 sense estu­diar.” Aquesta reacció estu­di­ada tenia dife­rents expres­si­ons: m’he pas­sat tota la nit des­pert escri­vint un tre­ball que encara ni havia començat, només vaig estu­diar una part del con­tin­gut perquè ja sabia el que sor­ti­ria, etcètera. La idea, però, era sem­pre la mateixa. El com­pany demos­trava que era capaç d’obte­nir resul­tats excel·lents sense la feina diària que altres neces­si­ta­ven per arri­bar a l’apro­vat.

Aquest com­pany de classe exem­pli­fi­cava unes vir­tuts dig­nes d’admi­ració, com la seva intuïció, un punt de murri que li per­me­tia des­xi­frar el sis­tema, la capa­ci­tat d’asso­lir fites que per altres serien impos­si­bles o impen­sa­bles, i l’habi­li­tat d’enten­dre la importància de con­tro­lar la nar­ra­tiva i la per­cepció pública. No és sor­pre­nent, doncs, que en la nos­tra soci­e­tat, molts joves i adults vul­guin imi­tar el para­digma del geni espon­tani que aquest com­pany il·lus­trava. Tam­poc és estrany que aquest per­fil des­pertés enve­ges, i que molts esti­gues­sin a l’aguait per, quan olo­ra­ven sang, desa­cre­di­tar tots els seus mèrits.

Ara bé, no s’ha de con­fon­dre la crítica opor­tu­nista amb una obser­vació necessària. Les vir­tuts d’aquest tipus de per­sona no són incom­pa­ti­bles amb la constància, el rigor, l’ordre, o la capa­ci­tat de reconèixer els errors pro­pis. Ans al con­trari. Aquest era sovint el pro­blema del com­pany de classe al qual li sobrava intuïció. Quan s’engan­xava els dits, sem­pre tenia una història a punt: que si la impres­sora s’ha ava­riat, que si el pro­fes­sor em té mania... la res­pon­sa­bi­li­tat sem­pre era d’altri i, sota l’excusa del geni incomprès, el com­pany defu­gia dues veri­tats ina­pel·lables. En el món real la intuïció i la mur­ri­e­ria no són sufi­ci­ents. I, més impor­tant encara, si al seu geni hi afegís un pèl d’humi­li­tat i dis­ci­plina, cap objec­tiu esta­ria fora del seu abast, i fins i tot així viu­ria una vida més tran­quil·la.

Men­tres­tant, crítics i adu­la­dors revo­len sobre aquest tipus de per­so­natge mirant què poden esgar­ra­par, tots enco­brint les veri­tats que el farien inven­ci­ble. Els uns perquè els és més con­ve­ni­ent fer una esmena a la tota­li­tat que adme­tre el valor d’unes vir­tuts que no tenen; els altres perquè saben que, si li recla­men segons qui­nes coses, també s’ho hau­rien d’exi­gir a ells matei­xos. I així, anem fent. Quan per­so­nes com Laporta mos­tren vul­ne­ra­bi­li­tat, o se’ls des­pres­ti­gia, o es blan­que­gen els seus errors. Sigui com sigui, si la cosa al Barça con­ti­nua així, no aca­ba­rem bé. Lla­vors tot­hom es posarà les mans al cap, i par­larà del que hau­ria pogut ser. Com a res­posta, per­me­teu-me modi­fi­car l’últim vers de la meva cançó pre­fe­rida: “I crido: Ja sé de què aneu i he per­dut l’interès! Que la per­sona que hau­ria pogut ser, per vostès, no exis­teix.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)