Com a espectador llunyà de la clara victòria de Laporta amb la inscripció de Dani Olmo i Pau Víctor, no puc evitar fer un paral·lelisme amb un perfil de persona que, quan jo anava a l’institut, em generava certa fascinació. Era aquell company que, quan ens donaven les notes d’un examen, proferia una frase vestida d’indiferència però que traspuava una satisfacció poc amagada: “He tret un 10 sense estudiar.” Aquesta reacció estudiada tenia diferents expressions: m’he passat tota la nit despert escrivint un treball que encara ni havia començat, només vaig estudiar una part del contingut perquè ja sabia el que sortiria, etcètera. La idea, però, era sempre la mateixa. El company demostrava que era capaç d’obtenir resultats excel·lents sense la feina diària que altres necessitaven per arribar a l’aprovat.

Aquest company de classe exemplificava unes virtuts dignes d’admiració, com la seva intuïció, un punt de murri que li permetia desxifrar el sistema, la capacitat d’assolir fites que per altres serien impossibles o impensables, i l’habilitat d’entendre la importància de controlar la narrativa i la percepció pública. No és sorprenent, doncs, que en la nostra societat, molts joves i adults vulguin imitar el paradigma del geni espontani que aquest company il·lustrava. Tampoc és estrany que aquest perfil despertés enveges, i que molts estiguessin a l’aguait per, quan oloraven sang, desacreditar tots els seus mèrits.

Ara bé, no s’ha de confondre la crítica oportunista amb una observació necessària. Les virtuts d’aquest tipus de persona no són incompatibles amb la constància, el rigor, l’ordre, o la capacitat de reconèixer els errors propis. Ans al contrari. Aquest era sovint el problema del company de classe al qual li sobrava intuïció. Quan s’enganxava els dits, sempre tenia una història a punt: que si la impressora s’ha avariat, que si el professor em té mania... la responsabilitat sempre era d’altri i, sota l’excusa del geni incomprès, el company defugia dues veritats inapel·lables. En el món real la intuïció i la murrieria no són suficients. I, més important encara, si al seu geni hi afegís un pèl d’humilitat i disciplina, cap objectiu estaria fora del seu abast, i fins i tot així viuria una vida més tranquil·la.

Mentrestant, crítics i aduladors revolen sobre aquest tipus de personatge mirant què poden esgarrapar, tots encobrint les veritats que el farien invencible. Els uns perquè els és més convenient fer una esmena a la totalitat que admetre el valor d’unes virtuts que no tenen; els altres perquè saben que, si li reclamen segons quines coses, també s’ho haurien d’exigir a ells mateixos. I així, anem fent. Quan persones com Laporta mostren vulnerabilitat, o se’ls desprestigia, o es blanquegen els seus errors. Sigui com sigui, si la cosa al Barça continua així, no acabarem bé. Llavors tothom es posarà les mans al cap, i parlarà del que hauria pogut ser. Com a resposta, permeteu-me modificar l’últim vers de la meva cançó preferida: “I crido: Ja sé de què aneu i he perdut l’interès! Que la persona que hauria pogut ser, per vostès, no existeix.”