Ja fa anys que els diners que ema­nen dels pous de petroli i de gas de la península aràbiga inun­den el món de l’esport mun­dial. Par­lem sobre­tot de l’Aràbia Sau­dita, els Emi­rats Àrabs Units i Qatar. Tot va començar amb el patro­cini i/o com­pra de clubs de fut­bol a les lli­gues més impor­tants del món. I en els últims anys l’abo­ca­ment de diners a l’esport d’elit mun­dial s’ha diri­git a por­tar els grans esde­ve­ni­ments als seus països, amb el mun­dial de fut­bol de Qatar de fa dos anys com l’esde­ve­ni­ment de més reper­cussió fins ara. Però a l’horitzó ja hi ha un altre mun­dial de fut­bol, el del 2034, a l’Aràbia Sau­dita. Men­tres­tant, la llista de grans esde­ve­ni­ments de tots els esports que tenen lloc a la península aràbiga comença a ser inter­mi­na­ble. I, men­tre lite­ral­ment es va jugant, a cada com­pe­tició es genera el debat sobre la con­nivència del món de l’esport amb règims polítics on els drets humans són poc més que paper mullat.

Ha tor­nat a pas­sar amb la recent super­copa espa­nyola, sobre­tot quan les dones peri­o­dis­tes que van cobrir l’esde­ve­ni­ment van denun­ciar que a l’estadi no hi havia lava­bos per a elles, o quan una comi­tiva d’afi­ci­o­nats i fami­li­ars del Mallorca va ser mal­trac­tada i asset­jada per afi­ci­o­nats locals. Però ja és la cin­quena edició a l’Aràbia Sau­dita i el pre­si­dent de la fede­ració no només va treure importància als fets ocor­re­guts i a les vul­ne­ra­ci­ons de drets, sinó que va anun­ciar la intenció de por­tar-hi també la super­copa feme­nina.

Atu­rem-nos un moment aquí. Amb comp­ta­des excep­ci­ons, les com­pe­ti­ci­ons inter­na­ci­o­nals que es dis­pu­ten en aquests països són emi­nent­ment mas­cu­li­nes. Ja hem esmen­tat els mun­di­als de fut­bol, però els diners àrabs també han con­que­rit bona part de l’elit del món del golf amb la cre­ació d’un nou cir­cuit, el LIV Golf, que es va enlai­rar quan Jon Rahm va accep­tar l’oferta de cen­te­nars de mili­ons de dòlars per dei­xar el PGA Tour. També podríem par­lar de la impor­tació de fut­bo­lis­tes per a la lliga sau­dita, on Cris­ti­ano Ronaldo té un sou inqua­li­fi­ca­ble de 200 mili­ons d’euros l’any. O el recent­ment inven­tat tor­neig de ten­nis Six Kings Slam, on Djoko­vic, Alca­raz, Nadal, Med­ve­dev, Sin­ner i Rune es van dis­pu­tar el premi més ele­vat de la història del ten­nis. En el cas de Rafa Nadal hi havia l’incen­tiu d’haver estat nome­nat ambai­xa­dor espor­tiu de l’Aràbia Sau­dita i haver rebut com a regal una raqueta de ten­nis d’or massís. Aquest diven­dres es va aca­bar la cin­quena edició del Ral·li Dakar (capi­tal de Sene­gal) a l’Aràbia Sau­dita. Els diners àrabs també han con­que­rit el cir­cuit de pàdel. Etc. I quan des de l’àmbit que sigui es qüesti­ona la par­ti­ci­pació dels espor­tis­tes en segu­ra­ment la cam­pa­nya de sportswas­hing més gran de la història, els diners sem­pre aca­ben sent una bona jus­ti­fi­cació. També hi ha una altra jus­ti­fi­cació que a nosal­tres ja ens sona de quan el Barça va por­tar la publi­ci­tat de Qatar a la samar­reta (o ara amb la palanca dels seients VIP): el fet de no girar l’esquena a aquests països ajuda a apro­par-los a una ober­tura al món i a l’accep­tació de la igual­tat entre per­so­nes. Jo havia arri­bat a defen­sar aquesta opció, perquè pre­fe­reixo un món col·labo­ra­tiu i en concòrdia. Però pas­sen els anys i l’evo­lució en els drets en aquests països no es pro­du­eix. Està bé que Qatar hagi inter­ce­dit deci­si­va­ment per a la treva entre Israel i Hamàs, per exem­ple. Però els esta­dis con­ti­nuen sense lava­bos feme­nins i les dones i altres col·lec­tius d’aquests països tenen menys drets, per dir-ho suau­ment.

El món de l’esport ha clau­di­cat davant els diners àrabs? No del tot. Que­den reduc­tes de digna resistència. I tenen nom de dona. Un cas emblemàtic és el d’Anna Muzyc­huk. Doble cam­pi­ona del món d’escacs, el 2017 va renun­ciar a reva­li­dar-lo perquè es dis­pu­tava a l’Aràbia Sau­dita. “Hau­ria hagut de dur hijab i per anar a qual­se­vol lloc ho hau­ria hagut de fer acom­pa­nyada d’un home. Allà no es res­pec­ten els drets de les dones”, va expli­car. I con­cloïa: “Vaig pagar un preu alt per no jugar a l’Aràbia Sau­dita. Però va ser el més cor­recte.” I l’octu­bre pas­sat, més d’un cen­te­nar de fut­bo­lis­tes van subs­criure un mani­fest en con­tra que la FIFA acceptés el patro­cini de la petro­li­era esta­tal sau­dita Aramco, perquè el règim “opri­meix sis­temàtica­ment les dones i els gais”.

Els diners jus­ti­fi­quen mol­tes coses, però més per als espor­tis­tes mas­cu­lins que per a les dones. Aquí també hi ha diferències.