Catalunya és aquell país on els possibles i els impossibles s’abracen a parts iguals i, d’aquesta manera, es viatja de la utopia a la realitat sense vaselina, deixant caure les il·lusions amb la mateixa frivolitat amb què s’alimentaren per interessos varis: tot horitzó s’acaba allunyant proporcionalment a mesura que la ciutadania s’hi acosta.

Així doncs, un dels espais on ens hem perdut per l’emoció col·lectiva que confon excitació amb realitat ha estat la moguda de les seleccions catalanes, on s’ha evolucionat dels partits multitudinaris al Camp Nou a les trobades de foc de camp per saciar persones sense pla de cap de setmana i, d’aquesta manera, arribar a la seva eliminació virtual amb quatre partidets els darrers vuit anys que tenen menys entitat que un partit de pati d’escola; o sigui, la selecció catalana ha tornat al terreny secundari que desitja el PSC gràcies a la feina feta prèviament pels darrers governs de nom independentistes: “Ja et deixo disfressar per fer una barbacoa amb els teus amics però no em vinguis amb ximpleries d’oficialitat.”

Per tant, un cop més, com passa tantes vegades en aquest país d’una ciutadania diàfana i un lideratge polític calculador, la reivindicació de la base fou utilitzada pels plans de qui va remoure les emocions per dur la realitat al seu vessant partidista i, com a conseqüència, desembocar en la xarlotada del pacte de govern on ERC es vanta d’haver tret del PSC el compromís d’impulsar l’oficialitat de les seleccions mentre el conseller Álvarez, en seu parlamentària, feia el típic discurs possibilista on si Venus s’alinea amb Mart, doncs hi ha una falsa alternativa d’ajudar alguna federació catalana anterior a l’espanyola: dialèctica pròpia d’un PSC que només es creuen els del PSC i els d’ERC que són del PSC però no ho saben.

Per això, sense tornar a l’argumentari de per què és legítim tenir seleccions pròpies i al pànic de l’Estat de donar aire a una iniciativa bàsica de construcció nacional, s’ha d’exigir la no negociació emocional en aquest tema, i menys que aquest joc vingui de qui teòricament hauria de defensar la iniciativa amb fermesa: té conya que segueixin utilitzant causes nobles per tapar la rendició de qui ha portat el país de nou al 1715 sense l’èpica del 1715.

Consegüentment, arribats a aquest punt de deliri on s’ha de seguir lluitant per allò que crèiem superat, aquesta exigència de no frivolitzar el tema és una reclamació de mínims, o sigui, no reclamem que es tiri endavant en la causa concreta sinó que no es faci servir sabent que no s’arribarà a bon port. L’explicació és clara i no emet cap mena de discussió; l’Estat no donarà marge a explotar el fet nacional a través de l’esport, que, no ens enganyem, és la forma més directa i diàfana de buscar la unió de la ciutadania a través d’un concepte de nacionalitat concreta: prou ja de fer veure que un dia serem un país normal donant suport als governs de qui ens volen submisos amb vells argumentaris de peix al cove.

En definitiva, la vida tampoc ens canviarà gaire perquè ja estem acostumats a arribar a les competicions prenent el paper d’una espècie d’observador internacional, o si volem formar-ne part, doncs agafant causes perdudes per entrellaçar certa simpatia i tenir l’excitació de qui està mirant un partit esperant la victòria; o sigui, no tenir oficialitat tampoc ens canviarà rutines que tenim tristament arrelades, només demanem que no ens tractin d’idiotes de nou: un idiota és aquell que pensa que tots són idiotes menys ell.