La passió que enganxa
En el sisè mes de vida, el Barça de Flick ja ha deixat clar qui és i on està. Ho vol tot, jugar, guanyar i divertir. Viu per atacar, goleja amb facilitat, pressiona i empeny el rival, li agrada el risc, sap el que vol i hi va, hi posa el coll, competeix sempre, pot guanyar qualsevol, transmet una energia que contagia i els culers s’ho tornen a passar bé. Però també és un equip immadur, defensa pitjor que ataca, encaixa massa fàcilment, es precipita sovint, necessita donar el 90 o el 100% i paga car qualsevol rebaixa en aquesta intensitat, ja sigui pel desgast o per autoregulació, i això el fa irregular. És capaç de perpetrar una ratxa nefasta en la lliga amb 6 de 24 punts possibles i alhora fer una Champions d’equip gran amb 18 de 21, rebentar el Real Madrid (5-2) amb la supercopa en joc o encetar la copa golejant el Barbastre (0-4) i el Betis (5-1). Ho vol tot i encara aspira a tot, encara que costa menys imaginar-lo desencadenant tota la fam i el talent que transmet en el cara a cara de les eliminatòries de copa i de Champions, que mantenint el to la segona meitat de la lliga per remuntar 7 punts al Madrid.
La constant arbitral
L’objectiu ja faria molta pujada tenint en compte només les variants purament esportives de l’equació, però és encara més descabellat si hi afegim la constant arbitral, que porta moltes setmanes inclinant la balança sempre en la mateixa direcció. Hansi Flick havia esborrat el tema de la seva agenda durant els tres primers mesos de temporada, però va arrufar el nas a Anoeta després de veure anul·lat un gol legal de Lewandowski contra la mateixa imatge del VAR i ja no ha recuperat el gest. Després dels penals no xiulats d’Olmo a Vallecas i de Lamine a Pamplona, els de Cubarsí i Pau Víctor davant Las Palmas o l’últim de Koundé a Getafe, per citar els clamorosos, després de comprovar com el doble raser impacta en la competició (9 penals a favor i 0 en contra per al Madrid, 4 i 3 per al Barça) i després de patir la plaga en pròpies carns amb una expulsió injustificada i una sanció de dos partits com la de Vinícius per agressió a un rival, ja es pot dir que està plenament integrat: “Cada partit és el mateix; és el que hi ha.”
Atrapats
I ja que ho tenim normalitzat de facto, és a dir per nassos, almenys està bé que ho denunciï públicament i amb la mateixa normalitat el tècnic, el president i, per què no?, també el periodisme. Això no impedeix veure també que, amb més encert a Getafe o davant l’Atlético, més concentració a Balaídos o més intensitat davant Las Palmas, ni l’arbitratge hauria impedit al Barça tenir uns quants punts més. Una cosa no treu l’altra. Com dimarts passat al camp del Benfica. Cinc anys després de sortir d’aquell mateix estadi descatalogats de l’elit europea pel Bayern (2-8), el Barça va renovar la seva imatge amb una victòria impactant pel marcador (4-5), pel missatge (perdia 4-2 en el minut 75) i per la passió que va transmetre. Tècnicament, l’equip de Flick va fer un dels pitjors partits en aquesta Champions, va defensar malament, va regalar un parell de gols, uns quants jugadors van estar netament per sota del seu nivell, però no es va rendir, va ensenyar tota la mentalitat de victòria, la convicció, l’energia, la fortalesa mental, la fam i l’esperit d’equip i futbol suficient per guanyar el partit i va atrapar tots els culers. La Champions també va d’això, de competir sempre.