Un dels efec­tes més pecu­li­ars del nou for­mat de la Cham­pi­ons serà l’acu­mu­lació de par­tits en horari uni­fi­cat de l’última jor­nada. El Barça, per a bé, i el Girona, per a mal, la viu­ran sense la tensió de jugar-se la clas­si­fi­cació, tot i que seria imprecís dir que no s’hi juguen res, perquè més enllà de la posició final dels blau­grana –fins i tot tenen a l’abast el lide­ratge–, els punts són diners, no pas pocs, i ni els uns ni els altres estan en con­di­ci­ons de rela­ti­vit­zar-los.

Sense pre­ce­dents en el for­mat, era aven­tu­rat pro­nos­ti­car el nom­bre de punts que farien falta per no que­dar eli­mi­nat en la fase de lliga. N’hi havia que par­la­ven de 8 punts, càlculs que a l’hora de la veri­tat han fet curt. Tan ago­sa­rat era pen­sar que el Girona podria superar els 10 punts com dece­be­dor és que només hagi pogut gua­nyar l’Slo­van de Bra­tis­lava a casa i que no hagi ni pun­tuat en les altres sis jor­na­des. L’eli­mi­nació no va ser a San Siro. Ni en l’ante­rior par­tit, a casa con­tra el Liver­pool. Dos par­tits amb con­no­ta­ci­ons molt espe­ci­als, resolts amb der­rota per la mínima però ofe­rint una versió més que digna, com­pe­ti­tiva i, a Milà, amb oca­si­ons clares i fins i tot un gol anul·lat per la punta de la bota de Bryan Gil. El mal venia de més enrere. L’equip ha pecat de ten­dresa, d’innocència, amb errors que l’han pena­lit­zat molt, perquè el tòpic que a Europa les bada­des es paguen molt més cares alguna cosa deu tenir de certa. Però també hi ha fet, i molt, la nul·la capa­ci­tat de mar­car la diferència a par­tir de la qua­li­tat indi­vi­dual que sí que tenen molts equips i de què podia pre­su­mir també el Girona de la tem­po­rada pas­sada. Ara no. El Girona és ara un equip ter­re­nal, que vol con­ti­nuar sent fidel a l’estil de joc que marca Míchel –amb el mèrit que té no voler per­dre la iden­ti­tat fins i tot con­tra rivals amb un poten­cial molt més ele­vat– però que enyora l’amenaça cons­tant que gene­ra­ven el dese­qui­li­bri de Savinho, la vora­ci­tat de Dovbyk, la caval­cada de Yan Couto o els can­vis d’ori­en­tació d’Aleix Gar­cia, entre altres coses. Que les com­pa­ra­ci­ons amb una tem­po­rada irre­pe­ti­ble serien con­tra­pro­du­ents era molt pre­vi­si­ble, però que aquest any cap dels nou­vin­guts s’hagi eri­git en actor prin­ci­pal pro­duc­tiu en l’aspecte ofen­siu és tan real com pre­o­cu­pant. Només cal repas­sar els números d’Abel Ruiz, Dan­juma, Miovski o Aspri­lla. Que un equip entre­nat per Míchel hagi tan­cat el seu peri­ple con­ti­nen­tal com a visi­tant sense haver vist por­te­ria en 360 minuts acu­mu­lats és mal senyal.

S’apaga una experiència ini­ma­gi­na­ble anys enrere a Girona i que, un cop feta rea­li­tat, el risc és no haver-ne gau­dit prou. Com quan al setem­bre et pene­dei­xes de no haver apro­fi­tat prou l’estiu. O quan de gran et retreus per què no vas fer més amis­tats a l’ins­ti­tut o no te’n vas anar d’Eras­mus a la uni­ver­si­tat. Com qui no vol la cosa, haurà pas­sat la lliga de cam­pi­ons. Sí, és veri­tat que tenim per des­comp­tat que no recu­pe­ra­rem la joven­tut i, en canvi, ningú pot asse­gu­rar que els giro­nins no tor­na­ran a sen­tir com a propi l’himne de la Cham­pi­ons. L’ambició de club hi és, però una cosa és clas­si­fi­car-se per a com­pe­ti­ci­ons euro­pees i l’altra és tor­nar a aca­bar entre els qua­tre pri­mers de la lliga i repe­tir experiència en la màxima com­pe­tició, que només catorze equips més de la lliga espa­nyola han tas­tat. Com a mínim el par­tit a San Siro, encara que no servís ni per mar­car ni per pun­tuar en camp con­trari, va dei­xar la imatge potent, magnífica i elo­gi­a­ble dels 2.000 afi­ci­o­nats blanc-i-ver­mells fent-se veure i sen­tir al cen­tre de Milà i cap a l’estadi, per doblar, si no més, la de l’estrena a París –tot i que l’equip hi arri­bava ja pràcti­ca­ment sense cap pos­si­bi­li­tat de pro­gres­sar– i per demos­trar que hi ha passió, hi ha fide­li­tat i hi ha ganes. L’orgull gironí.

El fet és que Mon­ti­livi viurà dime­cres l’últim capítol d’aquesta història que va començar amb Crist­hian Stu­ani encapçalant, amb el braçalet, el grup de juga­dors que cami­nava cap al cen­tre del camp del Parc dels Prínceps per escol­tar l’himne més espe­rat. I és l’uru­guaià qui més al·lici­ents pot tenir con­tra l’Arse­nal. Amb 38 anys, li ha arri­bat la pri­mera opor­tu­ni­tat de jugar la Cham­pi­ons. I encara és a temps d’arro­do­nir-ho mar­cant. La titu­la­ri­tat a París la hi havia promès Míchel des que es van clas­si­fi­car, mesos abans. Ara, que l’uru­guaià esgar­rapi presència al camp, per més que per raons natu­rals no esti­gui al millor nivell, tam­poc fa per­dre poten­cial gole­ja­dor, vist el ren­di­ment dels altres davan­ters. Trista, si volen, però és una raó de més per veure Stu­ani jugant con­tra l’Arse­nal. Hi hau­ria pocs guions més agraïts que posar el colofó con­ti­nen­tal a Mon­ti­livi engran­dint la lle­genda blanc-i-ver­me­lla de l’uru­gasho.