Hi ha expressions que quan les escoltes o les llegeixes et fan néixer un mig somriure que et fa sentir d’allò més bé. Adrià Santasusagna, periodista polític de RAC1, escrivia en un tuit: “La meva estabilitat emocional segueix depenent de la classe dels dofins. I quins dofins.” Parlava d’una victòria del Barça. I jo dic: digue’n dofins, cangurs, gats... A qui no li ha tocat anar-ne a recollir algun a l’escola bressol?

El que s’està vivint aquesta temporada, d’habitual, no en té res; més aviat seria inusual, diferent, fins i tot gosaria dir que és extraordinari, i si hi afegim la complicitat amb Hansi Flick i com ha assumit el paper d’educador de la classe dels dofins, ja és de nota. Tot sedueix: la frescor dels jugadors, fins i tot en podríem dir innocència, en un món duríssim com el futbol professional, que, d’innocent, no en té res. En Pou, en la seva retransmissió del Benfica-Barça (4-5), el resumia com un partit de l’hora de l’esbarjo al pati de l’escola: ara un gol que rebota per casualitat en el contrari, ara un gol de “va, va, que encara ens queden dos minuts abans de tornar a classe i encara podem guanyar”...

Sempre he estat molt crítica amb la precocitat de l’èxit, massa vegades he vist que a la llarga no és bo, que has d’oferir estímuls al nivell del talent de les teves jugadores però no allunyar-les del tot de la seva generació, de les seves iguals, i que no cal cremar etapes amb excessiva velocitat. Veure joves de 17 anys assumint el pes de tot un Barça pot tenir el seu preu, però aquest cop va d’una altra cosa, perquè no ha pujat només un dofí al primer equip sinó que hi tenim tota la classe. Els dofins són sovint considerats un dels animals més intel·ligents del planeta i animals socials que viuen en grups familiars. Poden establir forts llaços socials, en què fins i tot alguns individus ferits o malalts són cuidats per d’altres, que els ajuden a respirar portant-los a la superfície si fos necessari. I és aquesta teranyina que ha construït aquest equip el que enamora; per primer cop hi tenim la classe sencera, amb tres suports de la classe dels grans que estan gaudint d’una segona joventut com mai havien pensat.

Moltes vegades he sentit als entorns familiars que amb l’esport ens perdem moltes experiències de cap de setmana. Jo vull pensar que l’esport m’ha ofert experiències increïbles que d’una altra manera no podria haver viscut. Potser allò de què m’estic adonant ara és que les altres les viuré en un altre moment. Després de l’etapa esportiva, encara em quedarà molt de temps, molts caps de setmana i molta il·lusió per continuar acumulant vivències.

Visca la classe dels dofins!