A San Siro, un dels escenaris més icònics del futbol europeu, el català va tornar a quedar relegat a un segon pla. Durant les rodes de premsa prèvies i posteriors al Milan-Girona, el club rossonero no va oferir cap intèrpret per traduir les intervencions en català, malgrat la petició expressa del Girona FC. El desenllaç, més aviat caòtic, va deixar la nostra llengua en una situació compromesa.

En altres desplaçaments, com a Eindhoven i París, no hi va haver cap problema, però a Graz ja ens vam trobar la mateixa dificultat. Malgrat això, periodistes com Miquel Agut (RAC1) i Xevi Soler (Catalunya Ràdio) van estar a l’altura, mantenint les preguntes en català en un acord previ amb el club només per a ràdios. Jo, en canvi, que estic a premsa escrita, vaig cedir i vaig fer la meva intervenció en castellà, una decisió que ara lamento. Plantar-me hauria estat una manera d’evidenciar que la nostra llengua no pot continuar sent tractada com un inconvenient.

No va ser un escenari hostil, però sí un reflex del poc valor que es dona al català fora de les nostres fronteres. I, en part, també de com nosaltres mateixos, sota la pressió del moment, acabem acceptant solucions a mitges. El que va passar a San Siro és una lliçó: la nostra llengua només tindrà el respecte que nosaltres mateixos li donem.