En els últims cinc anys, pel Barça han pas­sat dife­rents pre­si­dents, entre­na­dors i un munt de juga­do­res, però una cosa no ha can­viat. L’equip femení blau­grana con­ti­nua tor­tu­rant par­tit rere par­tit el Real Madrid, diri­git per un pobre entre­na­dor, Alberto Toril, que fa anys que anun­cia inútil­ment que l’era blau­grana té a tocar la seva fi. Sí, és clar. Ho vam veure ahir en la final de la super­copa. Maneta en la pri­mera final entre els dos equips, set­zena victòria en setze par­tits i un balanç de gols a favor i en con­tra que fa fere­dat i que comença a tocar allò que no sona a la zona noble del Ber­nabéu, tot i que som cons­ci­ents que això del fut­bol femení va sor­gir allà per pres­si­ons polítiques i mediàtiques. Flo­ren­tino ni el volia i, veient com va tot, se’n des­em­pa­lle­ga­ria si en tingués l’opor­tu­ni­tat.

El 23 de juny del 2019 va ser el Marca, el diari encara més lle­git a Espa­nya, el que va fer una por­tada d’aques­tes històriques que sem­pre apa­reix cada vegada que el Barça goleja el Madrid, que és molt sovint. La teniu aquí mateix. Es donava a enten­dre, és clar, que l’entrada del club blanc en la lliga no només por­ta­ria el fut­bol femení a “una altra dimensió”, sinó que es donava per fet que la broma aquesta del Barça gua­nyant-ho tot cada any tenia data de cadu­ci­tat.

El Madrid tam­poc va pujar a pri­mera divisió des de les cata­cum­bes, les cate­go­ries que hi ha per sota. A cop de talo­nari va com­prar el modest CD Tacón. Alguns, no només el Marca, van creure que tocar la glòria seria bufar i fer ampo­lles, però el reguit­zell de fra­cas­sos són dels que fan època. No només són les gole­ja­des con­tra el Barça. És que el club ha gua­nyat zero títols des d’aquell famós 23 de juny. Ni tan sols quan el Barça va que­dar eli­mi­nat de la copa per ali­ne­ació inde­guda va ser capaç de der­ro­tar l’Atlético en la final poste­rior.

No és una qüestió tam­poc de diners. Cada tem­po­rada hi arri­ben juga­do­res inter­na­ci­o­nals d’un munt de països i el club s’emporta les que més des­ta­quen de la lliga espa­nyola. El Barça, men­tres­tant, va a la seva. Giráldez no era ningú quan va aga­far el pri­mer equip i el curs pas­sat ho va gua­nyar tot. Hi ha arri­bat Pere Romeu, un altre novell, i ja acu­mula con­tra el Madrid un 0-4 en la lliga i un 5-0 ahir. Quan Markel Zubi­zar­reta va dei­xar la direcció espor­tiva, sem­blava la fi del món. Doncs res. Les juga­do­res i l’equip tècnic han esbor­rat tots els mals augu­ris i desgràcies ben con­cre­tes, com la lesió gravíssima d’Alèxia.

Pel mig també hi ha hagut les dife­rents cri­sis de les juga­do­res amb la fede­ració espa­nyola, que va cul­mi­nar amb les peno­ses imat­ges de Rubi­a­les. Algu­nes inter­na­ci­o­nals del Barça van renun­ciar a con­vo­catòries, fins i tot al mun­dial, i van ser objecte d’una gran polèmica, men­tre que les madri­dis­tes van obeir totes com xaiets, que és el que sem­blen cada vegada que veuen una samar­reta del Barça al davant.

Toril també va viure en la seva pròpia pell la humi­li­ació al Camp Nou del 30 de març del 2022 (5-2), quan es va batre el rècord del món d’espec­ta­dors en un par­tit femení (91.553). Va ser una victòria espor­tiva, però també mediàtica, social i comu­ni­ca­tiva.

Amb tot, des de lla­vors, cada vegada que s’acosta un clàssic femení, és el mateix Toril qui encén la flama de l’espe­rança. “Aquest any, sí.” “Estem escurçant distàncies.” “Estem tre­ba­llant bé.” “Sabem com con­tra­res­tar el seu poder.” Bla, bla, bla. Em quedo, res­pecte al par­tit d’ahir, amb una frase que va dir la peri­o­dista de TV3 Laura Brugués. Es va acos­tar a l’entre­na­ment de l’equip blau­grana previ a la final. I damunt la gespa també hi eren els com­panys de Madrid que seguei­xen l’equip blanc. Només van neces­si­tar cinc minuts i veure un rondo per tenir-ho clar: “Caram, això sí que és un entre­na­ment.” Mirant l’edat de mol­tes juga­do­res del Barça, ens podem estar deu anys més com a mínim espe­rant la nova dimensió.