En els últims cinc anys, pel Barça han passat diferents presidents, entrenadors i un munt de jugadores, però una cosa no ha canviat. L’equip femení blaugrana continua torturant partit rere partit el Real Madrid, dirigit per un pobre entrenador, Alberto Toril, que fa anys que anuncia inútilment que l’era blaugrana té a tocar la seva fi. Sí, és clar. Ho vam veure ahir en la final de la supercopa. Maneta en la primera final entre els dos equips, setzena victòria en setze partits i un balanç de gols a favor i en contra que fa feredat i que comença a tocar allò que no sona a la zona noble del Bernabéu, tot i que som conscients que això del futbol femení va sorgir allà per pressions polítiques i mediàtiques. Florentino ni el volia i, veient com va tot, se’n desempallegaria si en tingués l’oportunitat.

El 23 de juny del 2019 va ser el Marca, el diari encara més llegit a Espanya, el que va fer una portada d’aquestes històriques que sempre apareix cada vegada que el Barça goleja el Madrid, que és molt sovint. La teniu aquí mateix. Es donava a entendre, és clar, que l’entrada del club blanc en la lliga no només portaria el futbol femení a “una altra dimensió”, sinó que es donava per fet que la broma aquesta del Barça guanyant-ho tot cada any tenia data de caducitat.

El Madrid tampoc va pujar a primera divisió des de les catacumbes, les categories que hi ha per sota. A cop de talonari va comprar el modest CD Tacón. Alguns, no només el Marca, van creure que tocar la glòria seria bufar i fer ampolles, però el reguitzell de fracassos són dels que fan època. No només són les golejades contra el Barça. És que el club ha guanyat zero títols des d’aquell famós 23 de juny. Ni tan sols quan el Barça va quedar eliminat de la copa per alineació indeguda va ser capaç de derrotar l’Atlético en la final posterior.

No és una qüestió tampoc de diners. Cada temporada hi arriben jugadores internacionals d’un munt de països i el club s’emporta les que més destaquen de la lliga espanyola. El Barça, mentrestant, va a la seva. Giráldez no era ningú quan va agafar el primer equip i el curs passat ho va guanyar tot. Hi ha arribat Pere Romeu, un altre novell, i ja acumula contra el Madrid un 0-4 en la lliga i un 5-0 ahir. Quan Markel Zubizarreta va deixar la direcció esportiva, semblava la fi del món. Doncs res. Les jugadores i l’equip tècnic han esborrat tots els mals auguris i desgràcies ben concretes, com la lesió gravíssima d’Alèxia.

Pel mig també hi ha hagut les diferents crisis de les jugadores amb la federació espanyola, que va culminar amb les penoses imatges de Rubiales. Algunes internacionals del Barça van renunciar a convocatòries, fins i tot al mundial, i van ser objecte d’una gran polèmica, mentre que les madridistes van obeir totes com xaiets, que és el que semblen cada vegada que veuen una samarreta del Barça al davant.

Toril també va viure en la seva pròpia pell la humiliació al Camp Nou del 30 de març del 2022 (5-2), quan es va batre el rècord del món d’espectadors en un partit femení (91.553). Va ser una victòria esportiva, però també mediàtica, social i comunicativa.

Amb tot, des de llavors, cada vegada que s’acosta un clàssic femení, és el mateix Toril qui encén la flama de l’esperança. “Aquest any, sí.” “Estem escurçant distàncies.” “Estem treballant bé.” “Sabem com contrarestar el seu poder.” Bla, bla, bla. Em quedo, respecte al partit d’ahir, amb una frase que va dir la periodista de TV3 Laura Brugués. Es va acostar a l’entrenament de l’equip blaugrana previ a la final. I damunt la gespa també hi eren els companys de Madrid que segueixen l’equip blanc. Només van necessitar cinc minuts i veure un rondo per tenir-ho clar: “Caram, això sí que és un entrenament.” Mirant l’edat de moltes jugadores del Barça, ens podem estar deu anys més com a mínim esperant la nova dimensió.