Tot està al cap?

La història del Bàsquet Girona ens podria fer pen­sar en aquells films de temàtica espor­tiva ame­ri­cans, de diu­menge de mig­di­ada, en què un equip nul de pos­si­bi­li­tats acon­se­gueix la fita espor­tiva més inver­sem­blant, amb aquell to èpic de llàgrima fàcil. Aquí, però, no estem par­lant de cap pel·lícula sinó d’un canvi de para­digma radi­cal que ni els més opti­mis­tes podien augu­rar. Un equip en cai­guda lliure, amb un joc errant com feia temps que no es veia a Fon­ta­jau i amb un estat d’ànim molt com­pli­cat de recu­pe­rar. I, de la nit al dia, la dinàmica es cap­gira com un mitjó amb un sol movi­ment: el canvi d’entre­na­dor. Però es tracta només d’un canvi? O del CANVI, en majúscu­les? Ha estat la nova estratègia de l’entre­na­dor, el que ha tret el grup del pou? Ha estat una trans­for­mació men­tal? Impul­sada per l’entre­na­dor? O pel sol fet que una altra per­sona porti les reg­nes de l’equip i això ja suposi una sac­se­jada? Segu­ra­ment la res­posta acaba sent un bar­reig de tot ple­gat i pro­voca un canvi colos­sal que –també s’ha de dir– a vega­des tri­omfa com la Coca-Cola i en altres oca­si­ons no ser­veix per a res. Per tant, el fac­tor sort o la tria del moment també hi influ­ei­xen.

El cas és que la decisió del Bàsquet Girona s’ha con­ver­tit ràpida­ment en un encert, fent pos­si­ble que la mateixa plan­ti­lla –amb algun canvi tam­poc deter­mi­nant– acon­se­gueixi batre el líder de la lliga, quan fa unes set­ma­nes vore­java el ridícul con­tra el dar­rer. Tot està al cap? Bona part, sí. Ni Fotis Kat­sika­ris és tan mal entre­na­dor ni Moncho Fernández està tocat per la mà de Déu. I una mala dinàmica gene­rada per ves a saber quants fac­tors (espor­tius o no), el que neces­sita és un reset men­tal, impul­sat per can­vis d’estil de joc, de trans­missió de la infor­mació, de tracte al juga­dor, de nous exer­ci­cis als entre­na­ments, de molta xer­rada i de fer molt equip. I si en el pri­mer o segon par­tit acon­se­guei­xes una victòria, et tro­bes amb aquell clic que t’ho trans­forma tot. I aquell juga­dor que se la botava als peus, que estava deso­ri­en­tat a la pista i que feia la guerra per la seva banda ara és un altre, amb una men­ta­li­tat prou forta per batre el Barça, l’Uni­caja o el Basko­nia. Tan sen­zill i tan com­pli­cat alhora.

I ara que l’equip ja està recu­pe­rat anímica­ment i que la soga del des­cens ja no estreny tant, s’ini­cia la segona fase d’aquest procés d’evo­lució: man­te­nir l’esta­bi­li­tat. El vai­xell està reflo­tat i ara ha de con­ti­nuar surant fins a final de tem­po­rada. Tant o més difícil com ha estat la tasca del res­cat. Aquí sí que intan­gi­bles com la sort van per­dent influència i el que més pesa és el tre­ball, la con­tinuïtat, l’estratègia i la capa­ci­tat de sacri­fici. Deia Moncho Fernández en una entre­vista en aquest diari que la recepta màgica no exis­teix o bé que està for­mada de mol­tes peti­tes coses. I quan sumes tots els ingre­di­ents adi­ents, fun­ci­ona. Doncs exac­ta­ment això. I encara més quan tens una plan­ti­lla far­cida de juga­dors joves, amb una men­ta­li­tat segu­ra­ment dife­rent de la dels juga­dors pro­fes­si­o­nals de fa deu o quinze anys, ten­dres encara en capa­ci­tat de sacri­fici i for­ta­lesa men­tal i pot­ser amb algun oce­llet de més al cap. I és per això que una figura com la de Moncho Fernández és l’adi­ent en una situ­ació com aquesta. Un home que sap què és gua­nyar-se el lloc a còpia d’esforç, sense cap ànsia de pro­ta­go­nisme i amb una filo­so­fia de tre­ball que exer­ceix en la dis­creció i amb la màxima constància. Ara mateix, no hi podria haver millor patró al vai­xell.