La seva litúrgia és un dels elements que fan més adorable el rugbi com a esport. Perquè, per posar un exemple proper, un partit de la USAP a l’Aimé Giral ja no és el mateix sense aquell tradicional xeflis –o apéro– previ de la mà dels incombustibles Trabucaires, i que serveix per fer comunió i enfortir llaços entre gent tan diferent entre si, però poderosament unida en una circumstància tan única com és l’afició a aquest club majestàtic. Si hi ha un racó de món, però, on els ritus simbòlics són un element especialment consubstancial del seu rugbi, potser, i només potser, aquest sigui Irlanda. Perquè és possible que cada cop que els verds salten a la gespa i sona l’Ireland’s call, l’himne de la selecció, sigui un dels pocs moments de gran comunió col·lectiva per aquella illa tan dramàticament castigada i dividida per la història.

Les més de 51.000 ànimes que dissabte ompliran l’Aviva Stadium de Dublín previsiblement corejaran a una sola veu aquest càntic que el que fa és apel·lar a un atribut del qual els irlandesos van sobrats: l’orgull. La contesa és d’aquelles d’alçada, ja que el seu combinat debuta en una nova edició del Sis Nacions i ho fa contra el més odiat dels rivals possibles, Anglaterra. I malgrat que aquest és un torneig que, certament, cada cop és més discutit sobretot entre els més puristes, la realitat és que continua tenint un gran prestigi i guanyar-lo sempre és un al·licient, i encara més pels del XV del trèvol, que es poden convertir en la primera selecció que se l’embutxaca tres edicions seguides. Irlanda, però, acudeix a la crida amb un estat d’ànim ambivalent. Les ferides de l’eliminació a quarts al passat mundial encara couen en la consciència d’alguns, els mateixos que ignoren, però, que aquella derrota va ser contra els All-blacks. En aquest Sis Nacions, a més, no hi serà Andy Farrell comandant la nau i el lloc d’entrenador serà ocupat interinament per Simon Easterby, en un relleu, però, que té més pòsit en clau de lideratge intern de la banqueta que no pas des del punt de vista del joc, ja que els verds seguiran sent aquell conjunt que carregui molt davant amb la vella de guàrdia de sempre –Cialy, O’Mahony, Van der Flier o Furlong, tot i que l’etern pilier es perdrà l’estrena per lesió– i, després, s’encomani al molt talent de la seva línia de tres quarts, també farcida de sospitosos habituals com Crowley, Henshaw, Keenan, Ringrose i, sobretot, un Bundee Aki sempre determinant a l’hora d’aportar desequilibri i caràcter. Punt i apart mereix la posició de 10, la de ròtula, on els del trèvol titubegen entre dos noms, Jack Cro·ley i Sam Prendergast, en un debat existencial no resolt sobre qui dels dos ha d’ocupar la posició i agafar, una vegada per totes, el relleu emocional de Jonathan Sexton.

A la pràctica, però, i més enllà d’aquestes i altres qüestions col·laterals, Irlanda és i ha de ser favorita a endur-se el torneig, essencialment perquè cadascun dels qui podien ser els seus grans rivals ha d’enfrontar-se a la seva pròpia penitència. Anglaterra continua sent un caos institucional, amb maldecaps evidents per consolidar un staff tècnic –l’últim entrenador de defensa, Félix Jones, no ha durat ni un any en el càrrec– que solidifiqui una idea de joc competitiva. Amb això, només queda encomanar-se al lideratge de Maro Itoje i l’explosivitat de Marcus Smith com a factors que il·lusionin. I França? Aquests encara també tenen el seu mundial al cap, turmentats per aquella intercepció maleïda de Kolbe sobre Ramos, i amb una pila de lesionats que els posa les coses francament difícils de sortida en aquest Sis Nacions. Amb tot aquest cúmul d’elements, Irlanda sent que és el moment de picar espatlla contra espatlla i respondre a la seva pròpia crida, honorant sempre aquella dita local que pregona “ni busquis ni fugis de la batalla”.