La tendència a l’autodestrucció ha estat un tret més identitari del Barça que la comunió en la construcció. O dit d’una altra manera, és un club que es podia haver estalviat molts episodis autodestructius (que, d’enemics, ja n’hi ha prou a fora) i tenir una mirada col·lectiva més conciliadora tant per tirar endavant i superar les dificultats com, fins i tot, per gaudir com cal dels moments bons. En l’edifici que ha construït la història del Barça hi ha tants maons com queixes i peròs. No entraré ara a aprofundir en aquest aspecte de la identitat blaugrana. No acabaríem, ni segurament ens posaríem tots d’acord. Però sí que vull dir que aquesta tendència innata a trobar pegues a tot no hauria d’impedir veure que a vegades aquest club és capaç de fer coses meravelloses. I la capacitat i la voluntat de reconèixer-les quan només són una intuïció potser ajuda a fer-les realitat. Sense que hi hagués cap possibilitat que pogués pensar en el Barça, Franz Kafka va escriure una frase que sembla un vestit a mida: “Destrueix-te per conèixer-te, construeix-te per sorprendre’t.”

Després de l’impacte del sorpresiu començament de temporada del Barça de Hansi Flick, dèiem que havíem de deixar passar un temps per veure si allò que vèiem conduiria cap a alguna mena d’olimp comparable amb les millors èpoques del club. Ja ha passat un cert temps, i hem tingut temps de veure les debilitats i les fortaleses d’aquest equip que només està en els fonaments. No en sabem encara el valor en títols i reconeixement, però sí que sabem que ens agrada veure’l jugar a futbol. I això, en aquesta casa tan kafkiana que és el Barça, no és poc. Més aviat és molt, i més si tenim en compte de què està fet. De bàsicament de dues coses que criden l’atenció del món del futbol i subjuguen els culers: de joventut amb la marca Masia i de projecció de futur. I d’una idea de futbol, és clar, que no només encaixa en la idealització futbolística culer, sinó que ha situat l’equip com a protagonista en l’escenari on juguen els millors del món en aquest primer quart del segle XXI. El Barça de Flick és un gaudi de present però, sobretot, una promesa de futur. Ho va expressar molt bé Pedri el dia que va signar la renovació fins al 2030: “Tenim un bon equip, sobretot molt jove, que d’aquí uns anys encara serà millor.” Una construcció d’equip que, a més, avança paral·lela a la construcció (després de molts anys de projectes i xerrameca però cap maó) del nou Camp Nou, com si fossin metàfora mútua l’una de l’altra. I, juntes, una realitat il·lusionant.

L’equip de Flick és, en la meva opinió, l’efecte més assimilable al de l’arribada de Pep Guardiola a la banqueta el 2008. Perquè també té una columna vertebral sorgida de la Masia i perquè hi ha una idea de futbol que els jugadors van assimilant, al mateix temps que desarma els rivals quan els blaugrana la porten a la màxima expressió. L’impacte del Barça de Guardiola en el primer any segurament és inigualable. Ni tan sols cal fer cap comparació innecessària. L’únic que importa ara és veure que el Barça de Flick va cap a algun lloc que agrada i il·lusiona. Però segurament estem vivint el començament més convincent després d’haver viscut la millor etapa de la història del Barça amb Guardiola al capdavant. La transició post-Guardiola no era fàcil, i la superació de l’absència de Messi encara menys. Han passat anys, intents frustrats i il·lusions trencades. I massa autodestrucció. Estem preparats per a la sorpresa que s’estigui construint una nova època?