Hi ha contextos on una virtut esdevé rèmora i, d’aquesta manera, els elogis són crítiques sense que el subjecte hagi canviat la seva manera de funcionar: les nostres qualitats tenen sentit si la situació específica les demana, o sigui, de res em servirà la capacitat de córrer en espais llargs si el rival es defensa amb onze jugadors sota pals; dit d’altra manera, poc útil seré a alta mar si soc un expert en edificis modernistes però un nedador mediocre.

Aquest és el problema essencial d’Araujo quan ha tornat a un equip que havia assimilat automatismes sense la seva presència, quan ha saltat el camp amb el context d’una plantilla mentalment canviada, quan la seva valentia visceral en temps de naufragis no és suficient en dies de nova construcció, quan s’ha adonat que davant d’uns conceptes tàctics diversos no n’hi ha prou amb la virtut encomiable de tapar forats enmig de l’hecatombe: Araujo és víctima del salt qualitatiu de la banqueta del Barça.

Així doncs, en temps no molt llunyans del sense sentit futbolístic i de coces a l’aire com a reacció tècnica, d’un equip desconnectat per la incoherència entre els fets i el discurs de l’entrenador, Araujo era l’ànima d’un relat que tan sols es podia aguantar per l’èpica de qui sostenia els rems quan el vaixell anava camí d’enlloc, el far amb què guiar-se per mantenir la fe, la transmissió directa a l’aficionat que davant de la vacuïtat de la proposta hi havia algú que mantenia la voluntat com a esperança: la urgència de creure en alguna cosa quan res tenia sentit del tot.

A partir d’aquí, les virtuts correctores d’Araujo eren l’essencialitat per aguantar les mancances de l’equip, i aquesta barreja de voluntarisme i populisme amb accions i paraules suposaven la gasolina emocional en temps difícils, però avui en dia, quan el relat està establert i són els jugadors els qui s’han d’emmotllar a un paradigma diàfan, les seves mancances són explícites i les seves virtuts queden en un segon pla com a conseqüència de la falta de ritme provocada per la lesió: Araujo semblava més bo del que era en les tardes perdudes de Xavi, i sembla més limitat del que és en les nits de glòria de Flick.

De totes maneres, tota aquesta situació no seria un problema, perquè tothom té dret, i encara més Araujo, a gaudir de temps per adaptar-se a una situació nova on creixi per ser útil a l’equip, però l’inconvenient està en la falta de lectura de la realitat que es nota en el jugador i la manca de visió estratègica sobre el context del club: no té les llums necessàries per adaptar-se a un context canviant.

Per tant, el primer error està en les declaracions acomplexades de qui necessita fer explícits els seus mèrits, exhibint una capitania aconseguida en temps de falta de lideratges, donant a entendre de manera implícita que qualsevol decisió de l’entrenador que no sigui la titularitat és una determinació errònia, o sigui, mostrant falta d’humilitat de qui és justet amb la pilota als peus i mostra llacunes tàctiques per ser un dels centrals titulars de l’actual Barça.

A més, si a aquest fet hi sumem la clàssica moguda del xantatge emocional amb una hipotètica sortida del club, fent el típic joc de marxar si no és titular amb un sou just, o sigui, portant la defensa legítima dels seus interessos fora d’una lectura adient de la realitat, doncs res, el púbic no veurà Araujo com un jugador que necessita temps per adaptar-se a Flick, sinó com un jugador que si deixa diners a la caixa és el màxim favor que pot fer ara mateix al Barça.