Durant els segles XVII, XVIII i XIX els aristòcrates joves, abans d’entrar a l’edat adulta, feien un viatge de mesos per tot Europa. Visitaven París, Roma i Nàpols, fins i tot alguns navegaven pel Danubi, s’aturaven a Viena i potser arribaven fins a Grècia. En deien el Grand Tour.

Es tractava de sortir de casa i veure món, normalment acompanyats per algun adult que els guiés i ensenyés. El van fer Montaigne, Goethe i fins i tot alguns americans com Mark Twain. Es tractava d’amarar-se de la cultura clàssica i d’adonar-se que hi havia món més enllà del costat de casa: altres llengües, altra gent, altres climes. Un viatge iniciàtic, un despertar en el món, un ritual de pas cap a l’edat adulta.

El Girona no és cap aristòcrata del futbol, però aquesta temporada ha fet el seu propi Grand Tour a la Champions. Ha visitat alguns dels estadis més importants d’Europa com San Siro i el Parc dels Prínceps i ha rebut a Montilivi alguns dels millors equips del món, com el Liverpool i l’Arsenal. Ha vist que el futbol de màxim nivell té força diferències amb el de cada diumenge, i ha rebut bufetades.

El Girona no ha tingut sort: lesions i gols en pròpia porta han estat el pa de cada dia, sobretot en els primers partits. Tot i això, la majoria de resultats han estat ben ajustats: dels set partits perduts, sis ho han estat per només un gol. Però tot plegat no pot tapar que els onze punts necessaris per classificar-se (molt lluny del vuit previstos inicialment pels matemàtics de la UEFA) eren masses per a aquest Girona.

Molts cops els jugadors gironins semblaven aclaparats, com passa a gairebé tothom que veu per primera vegada el Colosseu Romà, la Torre Eiffel o l’Acròpolis atenenca. Ningú neix ensenyat, i el Grand Tour serveix precisament per això. Si vols ser un aristòcrata del futbol, un d’aquells equips que normalment juguen a Europa, hi ha d’haver una primera vegada. Es tracta d’aprendre’n tots, jugadors, cos tècnic, directiva i afició.

Ara bé, no sembla agosarat dir que amb Dovbyk o Savio al camp, no tots dos de cop sinó només amb un dels dos, algun gol s’hauria marcat en els cinc partits en què no s’en va marcar cap. Segurament no n’hi hagués hagut prou per arribar als onze punts, però el Girona hi hauria estat més a prop. Dels fitxatges de davant, cap ha fet ni la meitat del que feien l’ucraïnès o el brasiler. No passa res, la majoria de mortals no fan “Veni, vidi, vinci” com Juli Cèsar, sinó que tot costa una mica més.

El Girona no és un club jove, sinó gairebé centenari, però a primera divisió no és res més que un vailet. Ha viatjat per Europa, ha vist que el món és molt gran. Ha vist que hi ha estadis que fa dècades que viuen nits europees.

Ara el Girona ja no juga ni la Champions ni la copa i queda gairebé tota la segona volta. Com que gat escaldat d’aigua tèbia fuig, els que recordem la segona temporada a primera, a cada jornada encara comptem quant falta per arribar als 42 punts màgics per estar salvats. Però tot fa pensar que aquesta temporada es lluitarà fins al final per classificar-se per jugar a Europa la temporada que ve. Potser no serà la Champions, però es tracta d’anar fent sòlid el projecte amb solvència econòmica, bons fitxatges i un estadi reformat.

Hem vist que jugar a Europa és molt llaminer, i també que el nivell és més alt del que molts es pensaven. Són fases que cal passar per seguir avançant i, si aquesta temporada s’ha fet el Grand Tour, ara el que cal és tornar-hi.