Opinió

Que cremi Los Angeles

Guar­dava dels anys vui­tanta una samar­reta amb el nom de James Worthy, si no ho recordo mala­ment. L’he bus­cada per posar-la a la llar de foc i escal­far-me durant la intensa fre­dor d’aquests dies. Havia de ser la cerimònia defi­ni­tiva perquè el foc alli­be­ra­dor des­truís, final­ment, qual­se­vol vin­cle que en el pas­sat hagués pogut man­te­nir amb els Lakers, una de les poques coses per les quals em vaig afi­ci­o­nat a l’NBA als vui­tanta, durant l’era del Show­time.

Aquell amor de joven­tut encara va durar quan Phil Jack­son va fer cam­pi­ons Kobe Bryant, Sha­qui­lle O’Neal i com­pa­nyia. Allò de por­tar LeBron James ja em va sem­blar una ope­ració més de màrque­ting que no pas de recons­trucció de futur, però l’equip va ser campió el 2020 i el sec­tor crític hem estat en la fos­cor des de lla­vors. De fet, ja no tenim edat per que­dar-nos de mati­nada a veure segons quins par­tits. Ens reser­vem per al play-off.

Aquests últims anys, l’única bona notícia que ha arri­bat de Califòrnia va ser l’extra­or­di­nari docu­men­tal The rise of the Lakers dynasty (MAX), que explica com es va for­jar aquell mera­vellós equip dels vui­tanta i, sobre­tot, com de fills de mala mare eren els Cel­tics, el Real Madrid de Mas­sac­hu­setts. Bé, els Lakers també va gua­nyar l’any pas­sat aquell tor­neig de casats con­tra sol­ters que es va fer a Las Vegas. Una broma, però almenys va posar una copa més a les vitri­nes. I no obli­dem tam­poc que l’Espa­nyol de bàsquet, perdó, els Clip­pers, ha fet encara més el ridícul. I això sem­pre és una satis­facció afe­gida.

Però ara s’ha comès l’heret­gia final, una ope­ració que cal denun­ciar com l’estafa del mil·lenni. Per què ens volen tant mal als que encara somiàvem a seure a la pri­mera fila del par­quet i salu­dar Jack Nic­hol­son com si el coneguéssim de tota la vida?

Els incen­dis i la terra cre­mada a Califòrnia ja anun­ci­a­ven la vin­guda d’aquesta mena d’apo­ca­lipsi que s’ha aca­bat con­fir­mant. No és la bèstia sal­vatge de set caps. És una cosa pit­jor. El Cris­ti­ano Ronaldo del bàsquet. L’ene­mic número 1 dels que encara volem que això sigui un esport d’equip. La nèmesi de Magic John­son. El tor­ra­co­llons de Luca Don­cic.

Per culpa seva –no li ho per­do­naré mai–, vaig haver d’anar a favor dels Cel­tics en la final de l’any pas­sat. Ja sabia que els Mave­ricks, men­tre hi hagués l’eslovè, no gua­nya­rien mai l’anell. Algú a Dallas, malau­ra­da­ment, també se’n va ado­nar i va prémer el botó nuclear dels Lakers. Fill de...

Mal­grat la sor­presa gene­ral, tot­hom estava veient com la figura de Don­cic a Texas s’estava engran­dint física­ment i no espor­ti­va­ment. Quan el veig a la pista em sem­bla un juga­dor gras­so­net, i pel que per­cebo no dec ser l’únic. Molts ja ron­di­nen –l’últim, Char­les Barck­ley– que l’NBA s’ha con­ver­tit en un con­curs de tri­ples. En aquest sen­tit, l’eslovè ha abai­xat el seu per­cen­tatge d’encert i, de fet, totes les estadísti­ques van a la baixa, a banda del pro­blema físic que he men­ci­o­nat i el seu indi­vi­du­a­lisme recal­ci­trant. Tots els qui van pre­veure que seria el segon euro­peu, rere Dirk Nowitzki, que por­ta­ria Dallas a la glòria han que­dat ben retra­tats.

Les males veus diuen que ha estat el seu propi agent qui l’ha vol­gut enviar a Los Ange­les perquè al cos­tat de LeBron apren­gui com un juga­dor de 40 anys pot man­te­nir-se en un estat de forma molt per sobre d’un de 25, l’edat de l’antic base del Real Madrid. En els pocs par­tits que he pogut veure últi­ma­ment dels Lakers, el juga­dor que més m’ha enci­sat és l’aler Aus­tin Rea­ves, que ara segu­ra­ment perdrà pro­ta­go­nisme. Coi de Don­cic.

Ara bé, com tot en la vida, podeu guar­dar aquest arti­cle i el dia que Don­cic, con­tra la meva volun­tat, sigui campió amb els Lakers me’l podreu refre­gar a la cara per a l’eter­ni­tat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.