Guardava dels anys vuitanta una samarreta amb el nom de James Worthy, si no ho recordo malament. L’he buscada per posar-la a la llar de foc i escalfar-me durant la intensa fredor d’aquests dies. Havia de ser la cerimònia definitiva perquè el foc alliberador destruís, finalment, qualsevol vincle que en el passat hagués pogut mantenir amb els Lakers, una de les poques coses per les quals em vaig aficionat a l’NBA als vuitanta, durant l’era del Showtime.

Aquell amor de joventut encara va durar quan Phil Jackson va fer campions Kobe Bryant, Shaquille O’Neal i companyia. Allò de portar LeBron James ja em va semblar una operació més de màrqueting que no pas de reconstrucció de futur, però l’equip va ser campió el 2020 i el sector crític hem estat en la foscor des de llavors. De fet, ja no tenim edat per quedar-nos de matinada a veure segons quins partits. Ens reservem per al play-off.

Aquests últims anys, l’única bona notícia que ha arribat de Califòrnia va ser l’extraordinari documental The rise of the Lakers dynasty (MAX), que explica com es va forjar aquell meravellós equip dels vuitanta i, sobretot, com de fills de mala mare eren els Celtics, el Real Madrid de Massachusetts. Bé, els Lakers també va guanyar l’any passat aquell torneig de casats contra solters que es va fer a Las Vegas. Una broma, però almenys va posar una copa més a les vitrines. I no oblidem tampoc que l’Espanyol de bàsquet, perdó, els Clippers, ha fet encara més el ridícul. I això sempre és una satisfacció afegida.

Però ara s’ha comès l’heretgia final, una operació que cal denunciar com l’estafa del mil·lenni. Per què ens volen tant mal als que encara somiàvem a seure a la primera fila del parquet i saludar Jack Nicholson com si el coneguéssim de tota la vida?

Els incendis i la terra cremada a Califòrnia ja anunciaven la vinguda d’aquesta mena d’apocalipsi que s’ha acabat confirmant. No és la bèstia salvatge de set caps. És una cosa pitjor. El Cristiano Ronaldo del bàsquet. L’enemic número 1 dels que encara volem que això sigui un esport d’equip. La nèmesi de Magic Johnson. El torracollons de Luca Doncic.

Per culpa seva –no li ho perdonaré mai–, vaig haver d’anar a favor dels Celtics en la final de l’any passat. Ja sabia que els Mavericks, mentre hi hagués l’eslovè, no guanyarien mai l’anell. Algú a Dallas, malauradament, també se’n va adonar i va prémer el botó nuclear dels Lakers. Fill de...

Malgrat la sorpresa general, tothom estava veient com la figura de Doncic a Texas s’estava engrandint físicament i no esportivament. Quan el veig a la pista em sembla un jugador grassonet, i pel que percebo no dec ser l’únic. Molts ja rondinen –l’últim, Charles Barckley– que l’NBA s’ha convertit en un concurs de triples. En aquest sentit, l’eslovè ha abaixat el seu percentatge d’encert i, de fet, totes les estadístiques van a la baixa, a banda del problema físic que he mencionat i el seu individualisme recalcitrant. Tots els qui van preveure que seria el segon europeu, rere Dirk Nowitzki, que portaria Dallas a la glòria han quedat ben retratats.

Les males veus diuen que ha estat el seu propi agent qui l’ha volgut enviar a Los Angeles perquè al costat de LeBron aprengui com un jugador de 40 anys pot mantenir-se en un estat de forma molt per sobre d’un de 25, l’edat de l’antic base del Real Madrid. En els pocs partits que he pogut veure últimament dels Lakers, el jugador que més m’ha encisat és l’aler Austin Reaves, que ara segurament perdrà protagonisme. Coi de Doncic.

Ara bé, com tot en la vida, podeu guardar aquest article i el dia que Doncic, contra la meva voluntat, sigui campió amb els Lakers me’l podreu refregar a la cara per a l’eternitat.