Ja ho diuen, que en el futbol hi ha molt poca memòria. Tothom exigeix al màxim i no hi ha marge per a l’error, això sí, mentre un s’asseu a la graderia entrepà en mà i recrimina una imprecisió als jugadors del seu equip. O des del davant de la televisió, assegut en un còmode sofà. I és clar que l’afició i, sobretot, els socis de cada club tenen dret a criticar, exigir i, si ho volen, fins i tot xiular i escridassar, però realment, què hi guanyen veient com al futbolista l’afecta en el seu joc? Deixa d’atrevir-se a fer la bona passada, busca el confort del company més proper, o no para de gesticular maleint l’errada, sabedor que milers d’ulls l’apunten indiscriminadament –i milers de dits estan a punt per fer el tweet maliciós–. Al Girona el veig cohibit. Al Girona el veig amb por a l’error. I com molt bé va dir Cárcel, l’estil del joc d’aquest Girona de Míchel necessita el suport de l’afició per tal que s’assumeixin els riscos que demanen el sistema i la idea. Montilivi ho té a les seves mans però temo que costarà, perquè s’ha entrat en un cercle viciós en el qual hi ha jugadors assenyalats que difícilment trencaran la cuirassa. Al final, els gironins són el vuitè equip amb el límit salarial més elevat de la competició i és per aquestes posicions, que està lluitant –firmaria perquè fos una constant–. El que es va fer el curs passat, desgraciadament passa una vegada cada dècada en el futbol actual. Girin full per recuperar així la comunió total entre afició i equip, tot i que, a priori, el Getafe, sigui el pitjor rival possible. Tant de bo m’equivoqui.