Ja ho diuen, que en el fut­bol hi ha molt poca memòria. Tot­hom exi­geix al màxim i no hi ha marge per a l’error, això sí, men­tre un s’asseu a la gra­de­ria entrepà en mà i recri­mina una impre­cisió als juga­dors del seu equip. O des del davant de la tele­visió, asse­gut en un còmode sofà. I és clar que l’afició i, sobre­tot, els socis de cada club tenen dret a cri­ti­car, exi­gir i, si ho volen, fins i tot xiu­lar i escri­das­sar, però real­ment, què hi gua­nyen veient com al fut­bo­lista l’afecta en el seu joc? Deixa d’atre­vir-se a fer la bona pas­sada, busca el con­fort del com­pany més pro­per, o no para de ges­ti­cu­lar maleint l’errada, sabe­dor que milers d’ulls l’apun­ten indis­cri­mi­na­da­ment –i milers de dits estan a punt per fer el tweet maliciós–. Al Girona el veig cohi­bit. Al Girona el veig amb por a l’error. I com molt bé va dir Cárcel, l’estil del joc d’aquest Girona de Míchel neces­sita el suport de l’afició per tal que s’assu­mei­xin els ris­cos que dema­nen el sis­tema i la idea. Mon­ti­livi ho té a les seves mans però temo que cos­tarà, perquè s’ha entrat en un cer­cle viciós en el qual hi ha juga­dors asse­nya­lats que difícil­ment tren­ca­ran la cui­rassa. Al final, els giro­nins són el vuitè equip amb el límit sala­rial més ele­vat de la com­pe­tició i és per aques­tes posi­ci­ons, que està llui­tant –fir­ma­ria perquè fos una cons­tant–. El que es va fer el curs pas­sat, des­gra­ci­a­da­ment passa una vegada cada dècada en el fut­bol actual. Girin full per recu­pe­rar així la comunió total entre afició i equip, tot i que, a pri­ori, el Getafe, sigui el pit­jor rival pos­si­ble. Tant de bo m’equi­vo­qui.