La possibilitat de disputar la supercopa femenina a l’Aràbia Saudita ha generat una forta polèmica al si del futbol espanyol davant la manca de respecte pels drets de les dones a l’Orient Mitjà i les agressions del públic masculí a les aficionades mallorquinistes en finalitzar el partit de semifinals contra el Real Madrid a Jida. Tot i ser conscients que la decisió final no està a les seves mans, algunes de les principals protagonistes hi han volgut dir la seva. Com ha succeït en altres ocasions, les jugadores blaugrana han estat les més atrevides a l’hora d’opinar tot fugint dels habituals tòpics, particularment Alèxia. Mentre les seves companyes Patri i Aitana han declarat que no ho veurien factible o no s’hi sentirien còmodes jugant a Aràbia, la capitana del Barça i de la selecció considera que és moment de replantejar certes coses.

A la gala dels premis Supera d’Iberdola, la futbolista de Mollet qüestionà que el “boicot” a determinats països hagi de recaure només sobre l’esport femení. Un gran nombre de competicions masculines ja s’han traslladat al golf Pèrsic i els homes no es veuen sotmesos a la pressió d’haver de pronunciar-se al respecte (una discriminació més). Per això, reclamà una resposta comuna per part de tots els esportistes. En cas contrari, les úniques perjudicades acaben sent sempre les dones, a qui després es responsabilitza de no obtenir els ingressos necessaris per al creixement del seu esport i la millora de les seves condicions laborals. I posà al descobert la següent paradoxa: se’ls retreu que no generen prou diners, però, com a dones, se’ls demana que no hi vagin. En el fons, es tracta d’un mecanisme de revictimització que les culpa de la desigualtat que pateixen.

La celebració del judici contra Rubiales pel petó no consentit a Jennifer Hermoso ens torna a fer present el conflicte entre les jugadores de la selecció i la federació. Enmig de la recuperació d’una greu lesió de genoll, el paper de la millor futbolista del món va ser fonamental com a mediadora per atendre les demandes de les jugadores i aconseguir el retorn d’Aitana, Ona i Mariona, sense les quals difícilment s’hauria pogut guanyar el campionat. Un triomf que les empoderà fins al punt de fer pinya amb la seva companya davant les actituds masclistes i l’agressió sexual del seu cap amb el crit “S’ha acabat” i els atorgà un reconeixement social sense el qual les seves declaracions serien menystingudes com al seu dia ho va ser la carta de renúncia. De vegades per avançar cal acceptar algunes situacions que, malgrat no ser idònies, poden ajudar a fer, en un futur no gaire llunyà, un pas endavant. No és acceptable que hi hagi una diferència tan flagrant entre l’estadi, les despeses i els premis per als guanyadors entre la competició masculina i la femenina. A més, el futbol de base es beneficia dels petrodòlars.

No sabem què passarà amb la supercopa femenina els propers anys. En qualsevol cas, el debat sobre la disputa de competicions esportives en països que no respecten els drets humans i les llibertats individuals (la darrera, l’Eurolliga de bàsquet) ha d’anar més enllà del futbol i del gènere. No podem carregar aquesta responsabilitat damunt les espatlles de les futbolistes, la baula més feble del negoci, quan hi ha col·lectius d’homes, com els treballadors de la construcció o els dissidents polítics, igualment sotmesos a unes condicions indignes o condemnats injustament. Com deia Alèxia “hem de lluitar tots junts” o no lluitar. No només els esportistes, sinó tota la societat en el seu conjunt. Perquè també se’ns podria demanar comptes per col·laborar amb el blanqueig d’aquests règims als qui paguem una entrada per assistir al camp o un operador televisiu per veure-ho des de casa.