Un dels pànics dels tutors d’adolescents és rebre una denúncia per assetjament, tocaments o manca de respecte. Per això es recomana sacrificar amb la porta oberta la intimitat de la jovenalla, sobretot si a l’adult li recorre per les venes la màcula cromosòmica masculina i la criatura perduda en el maremàgnum hormonal és una noieta agombolada per la comercialització dels cossos femenins com una atracció inapel·lable. Pitjor, encara, si el docent té, entre les tasques atribuïdes a la seva funció educativa, vigilar que l’aprenentatge de la delinqüència no s’instal·li en els lavabos, perquè obrir la porta per entorpir qualsevol transacció, ingesta o violència el pot dur a l’ostracisme i a l’escàndol.

Entre la gent normal i corrent, és a dir, entre les persones que encara poden moure’s una mica amb el dret en regressió a la ciutadania civilitzada, una por semblant s’està instal·lant en les aglomeracions urbanes. Ai d’aquell/a qui en el vaivé del metro, en les batzegades de l’autobús o en l’estira-i-arronsa d’una cua se li dispara l’instint de posar-se la mà al darrere en notar un moviment a la motxilla, una pressió a la butxaca posterior o, simplement, una picor o una esgarrifança, si en la contorsió espasmòdica ensopega amb la sensibilitat sobreexcitada de qualsevol persona cosificada, perquè serà suspecte d’haver comès un delicte execrable.

Mediterranis com som, l’espai enravenat anglosaxó o dels països nòrdics incrustat aquí no solament condemnarà les abraçades a la sordidesa pornogràfica, sinó a l’argot dels expulsats de la riquesa políticament correcta.

Abans que això no acabi de passar, el gest de la mà de Mapi León tocant la zona alta de les cames o baixa del ventre de la jugadora colombiana de l’Espanyol, Daniela Caracas, en el derbi de l’altre dia ha encès un espectacle pirotècnic en què prendrem mal, tal com es veu esclatar, d’una manera inexorable. Aclarim que, dels aquelarres inquisitorials, fogueres incloses, se’n deien actes de fe, i ja constituïen tot un espectacle públic de proclamació de les sentències; cal dir-ho, perquè es alliçonador atribuir a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar, és a dir, a cadascú la paternitat o la patent de les imatges i de les intencions de les idees.

Com que ja deia Ciceró que no hi ha res que pertorbi més la humanitat que ignorar el bé i el mal, i en el cas que ens ocupa l’ambigüitat interpretativa de la imatge del gest ha fet córrer milers de paraules, decantant-la cap a la demostració del prejudici de cadascú, potser faríem bé de valorar suficientment una altra citació del filòsof, orador i polític de just abans de començar el recompte cristià de la història: sempre són més sinceres les coses que diem quan l’ànim està encès, que quan està tranquil. I aquí, entre les declaracions i silencis d’una i altra jugadores d’aquest joc tantes vegades qualificat de contacte –amb totes les barroeries i murrieries valorables d’una manera sucosament partidista–, les conseqüències tant del comunicat del Club Deportiu Espanyol com de les declaracions de la seva responsable del futbol femení, Dolors Ribalta, que fa carrera docent com especialista en el paper de la dona en l’esport a la universitat Blanquerna, fan pensar seriosament en la seva oportunitat o impertinència.

Per no caure en la mateixa sospita malèvola de la novel·la detectivesca, que a l’hora d’investigar un crim, amb l’expressió cherchez la femme, assenyala els beneficiaris d’una acció, Ciceró mateix ens alliçona: no hi ha res que corri tant com la calúmnia, res que no es llanci d’una manera més fàcil, es reculli més de pressa i es difongui més àmpliament. I més: com que no hi ha res de més bonic que conèixer la veritat, no hi ha res de més vergonyós que aprovar la mentida i prendre-la per veritat.

I com que abans de demanar-nos, com el savi llatí referint-se a les persones que intenten de manipular els altres per aconseguir el seu profit, ¿Quant de temps hem de ser encara joguines del teu furor? ¿On s’aturarà el rampell de la teva gosadia desenfrenada?, podem afirmar –i també són paraules seves– que no hi a res de més injust que buscar premi en la justícia, els recomano vivament la novel·la recent de Lluís Llort, Demolició, sobre on poden dur, avui, denúncies com les exposades.

I si la particularitat no els fa el pes i volen explicar-se la rapidesa expansiva del cas, caram, recordin la fermesa de Mapi León en defensa de la seva consciència i portant al país la dita francesa veuran de quin mal no plora la criatura.