Els policies del pensament

Tot i que en aquests temps de demagògia ja no em sor­pre­nen gaire coses, la manca de cri­teri a l’hora de deba­tre sobre el judici con­tra Luis Rubi­a­les pel petó a Jenni Her­moso deixa molt a desit­jar. Mol­tes per­so­nes estan cap­fi­ca­des a selec­ci­o­nar quirúrgi­ca­ment som­riu­res, parau­les i mira­des per mos­trar que la víctima de tot ple­gat és Rubi­a­les. Així, aques­tes per­so­nes obli­den que una víctima d’una agressió sexual sovint se’n va ado­nant pro­gres­si­va­ment de la gra­ve­tat del que li ha pas­sat, i no té importància si el cal­vari l’ha pas­sat per dins, si altres per­so­nes li l’han fet veure o si ella mateixa ho ha sen­tit un cop superat el xoc ini­cial. Molts no volen enten­dre que fer de poli­cies dels pen­sa­ments i els sen­ti­ments d’una per­sona que diu que ha estat agre­dida és una mos­tra més de la misogínia que encara avui pesa sobre la nos­tra soci­e­tat, i que creure Her­moso no vol dir que no puguem pen­sar, sinó que con­fiem en ella com a per­sona amb auto­ri­tat per expli­car la seva experiència. A alguns els fa nosa la pos­si­bi­li­tat que una dona pugui abu­sar d’aquesta auto­ri­tat i uti­lit­zen aquesta hipòtesi per defen­sar el supo­sat agres­sor. El que no volen adme­tre és que l’abús és sem­pre per part dels agres­sors, i que exi­gir cer­tesa abso­luta que la víctima no està fent un error o apro­fi­tant-se és l’estratègia bàsica per man­te­nir l’statu quo. Amb tot, la hipo­cre­sia més gran és que cer­tes per­so­nes asse­gu­ren que no són mas­clis­tes men­tre estan més pre­o­cu­pats de pro­te­gir els pri­vi­le­gis d’un home de moral dub­tosa que reconèixer la dig­ni­tat d’una dona exem­plar.