“Jo no soc qui per jutjar un àrbitre, per jutjar una altra persona que també està fent la seva feina. Som tots humans, podem equivocar-nos. Als àrbitres, se’ls critica molt, i quan fan les coses bé, mai se’ls elogia, quan fan coses correctes.” Tal com estava el pati, aquest punt de seny, de sentit comú, el posava el migcampista del Madrid Fede Valverde en la roda de premsa prèvia al partit contra el City. No va durar ni una hora. “No vull que ningú em malinterpreti. Si no he parlat dels arbitratges que estem patint és perquè em conec. Tothom ha vist el que ens està passant en aquesta lliga, però ara hem de posar el focus en el partit de demà.” La reculada, en un missatge a les xarxes socials, és entre còmica i delirant. Però també molt aclaridora. Valverde es devia haver despistat. No li havia arribat el manual d’instruccions. Tot i que s’havia d’estar molt desconnectat, per desviar-se del discurs oficial, amb la maquinària funcionant a tot drap des de fa dies.

Les ordres són clares i les ha captat tothom qui les ha de captar per fer d’altaveu. A disparar contra tot el que pugui emmerdar els àrbitres. Ara li ha tocat a Munuera Montero. Sí, ara, no pas després de menjar-se aquell penal a favor del Celta al Bernabéu que hauria pogut canviar el guió de la copa. Li ha caigut tot l’arsenal després d’haver-se atrevit a expulsar Bellingham. I la reacció ja no s’ha reduït a criticar-li amb vehemència la decisió, a discutir-li si l’anglès li va dir “fuck you” o “fuck off” obviant que tot és una falta de respecte indiscutible, o a treure-li totes les actuacions que han perjudicat els blancs bo i sabent que aquell episodi contra el Celta és tan recent que no podem ni parlar de memòria selectiva sinó de molta barra. La pressió ha anat molt més enllà, fins al punt que se l’investiga per la seva participació en una empresa que podria derivar en un conflicte d’interessos. Ja el tenim sota sospita. Tot lligat. És el linxament a l’àrbitre que va expulsar Bellingham, no pas a l’àrbitre que va perjudicar el Celta en la copa. Tenen cap dubte de com hauria anat si s’haguessin intercanviat els papers? Si hagués expulsat Aspas per xerrar massa i al cap de quinze dies hagués perjudicat el Madrid en una eliminatòria de copa, on s’hauria generat (i escampat) l’escàndol?

El rebombori que afecta el col·lectiu arbitral és dels grossos. Casualitat o no, els àrbitres no troben la defensa ni a casa seva. Prou embolic hi ha a la cúpula de l’estament, ja només faltaven les especulacions respecte a la sacsejada que s’intueix en els que manen. I què fa Louzán? Escampar que sí, que la intenció és revolucionar-ho. El president de la Federació Espanyola, que en un curt recorregut ja acumula relliscades i maldecaps, parla, concretament, d’un “canvi de model estructural” en l’arbitratge. Ho anticipa després d’haver parlat amb tots els clubs –en l’última reunió, només hi faltava el Madrid–, per la qual cosa, en una interpretació de bona fe, hauríem de deduir que el president no actua pas per compensar la ploranera blanca. Però ja és curiós que, ara que Florentino ha elevat tant el to fins a gosar parlar d’adulteració intencionada de la competició, Louzán proclami que aposta per un canvi de model.

Tot plegat, és clar, en plena competició, per acabar d’embolicar-ho i alterar la pau i el suport que, almenys dels que els manen, haurien de rebre els àrbitres. Però, sobretot, el que no ens ha de passar per alt és que l’enrenou ha coincidit amb la davallada imprevista del Madrid, que ha cedit l’avantatge al capdavant després de tres jornades sense guanyar que van començar amb aquella derrota a l’RCDE Stadium. Estaríem en el mateix escenari, si els blancs no haguessin punxat tant? No cal ni respondre.