Guardiola tenia el dret a no tornar, a mirar cap a un altre costat quan el Barça fugia de les mans de Bartomeu i els seus sequaços, de prioritzar el dopatge econòmic de Manchester per engrandir la seva figura a l’entorn més idoni, per tant, és completament legítim que hagi renunciat a ser esclau de les merdes del Barça i les seves guerres fratricides on tothom escapa amb el cul cremat: No pot haver-hi retret a la decisió humana de no fer-se responsable de les faltes alienes.

Ho podia haver fet? Hauria estat un acte èpic d’amor incondicional al club i la llegenda hauria estat mite, però de personatges alienats pel barcelonisme només tenim Joan Laporta i Joan Gaspart, que consideren que una mentida per defensar el Barça passa a ser una veritat: cap dels dos calcula quan el Barça està pel mig perquè consideren el club com un bé superior.

D’altra banda, Guardiola no és així i la grandesa del personatge rau precisament a no ser així, a ser del Barça però no absolutitzar la seva vida professional al Barça, a no convertir-se en un messies d’un club que acaba clavant els messies a la creu, i per això, no entenc aquesta necessitat de gaudir de la caiguda del City per retre comptes pendents d’una suposada tornada que hauria estat pròpia d’una història feliç que ell mai va insinuar: el Guardiola jugador no va ser un one man club.

Així doncs, és incontestable que Guardiola va marxar massa aviat del Barça tot dimitint de la defensa del club per sobre de figures concretes, però també és cert que ha decidit malament a l’hora de marxar del City, i que aquest error serveix perquè els que el volien esclavitzat a Barcelona aprofitin per escampar el ventilador dels retrets, i alhora, perquè ell vegi que prendre mal és el que està passant a Manchester el 2025 i no el que va passar a Barcelona el 2012.