No es diu prou que Donald Trump, com Adolf Hitler el 1936, tindrà els seus propis Jocs Olímpics per escampar la seva merda, amb perdó, per tot el món en esdeveniments d’audiència milmilionària. Los Angeles tenen, el 2028, una cita amb els seus tercers Jocs Olímpics, després dels del 1924 i el 1984. Alguns, pobres, encara mantenen que aquest és un esdeveniment que gaudeix d’uns valors, certament difusos, que la gent de bona fe hem d’imitar en la vida real.

Després dels últims i devastadors incendis a la capital, es va parlar per primer cop de la possibilitat que hi hagués una renúncia o un canvi de seu, tot i que, després de la destrucció, sembla que els californians i el seu esperit emprenedor no es rendiran tan fàcilment. Madrid, estranyament, no ha aixecat la mà per oferir-se com a substitut. Massa feina deuen tenir amb la fórmula 1.

Tornant a Trump, és evident que serà l’home que estarà en el punt de mira aquells dies (14-28 de juliol), si és que l’edat no li acaba passant factura, com a Joe Biden. Si és així –nota a peu de pàgina–, ja ens podem calçar, perquè el vicepresident, J.D. Vance, ja ha demostrat sobradament que és encara més perillós. Los Angeles, tot i que alguns californians voldrien independitzar-se, no deixa de ser un dels exemples de les grans metròpolis dels EUA del segle XXI. El canvi climàtic i la sequera l’estan assetjant, però hi perviu el nou capitalisme representat ara per les criptomonedes d’una banda i els homes i dones sense llar de l’altra. I amb Elon Musk pilotant l’economia del país, anirà a més.

És aviat, però l’ombra d’un gran boicot a l’horitzó no és descartable si Trump continua amb la seva marabunta de decrets. El 1984, també a Los Angeles, 14 estats, liderats per l’URSS, no van anar a la cita olímpica com a represàlia per un altre boicot, el del 1980. Putin, l’hereu de l’imperi soviètic més avantatjat, ara és el millor amic i aliat de la Casa Blanbca, però, en dos anys i mig, potser ja ha obert l’arsenal atòmic i tot. Ara mateix, hi hauria raons més que fonamentades per enviar els americans i els seus Jocs a pastar fang: la política a Israel, l’abandonament dels ucraïnesos, l’ofensiva comercial contra Mèxic i el Canadà, les pretensions sobre territoris que tenen la seva pròpia sobirania i, sobretot, les crides constants dels representants dels líders republicans a votar els partits d’extrema dreta a Europa.

De fet, si aquesta estratègia, la de col·locar governs amics a tots els grans països occidentals, acaba triomfant, el president es podria veure rodejat a Califòrnia, el 2028, d’un grapat de líders radicals que governarien directament o amb un suport decisiu les antigues grans potències aliades occidentals, Alemanya, la Gran Bretanya, França i Itàlia, entre d’altres. Mentre atletes de totes les races amb la bandera aquests països a la samarreta lluitarien per les medalles al gran estadi de Los Angeles, els seus polítics continuarien fent crides a aturar la immigració com si fos l’última i pitjor gran plaga d’Egipte.

Dit això, tampoc ens hem de posar estupends en l’operació que muntarà Trump i tota la seva tropa aprofitant uns Jocs Olímpics. Ni tan sols això és una cosa que haurà inventat ell. Parlàvem abans de Hitler, però la dictadura xinesa ja va fer el mateix a Pequín el 2006 i Putin, quan era amic nostre, va exhibir múscul a Sotxi el 2014, en els Jocs d’Hivern.

I el que vindrà més endavant no serà millor. Per al 2036 s’espera que, finalment, les inversions milionàries que fan Qatar i l’Aràbia Saudita en el món de l’esport des de fa dècades tinguin, finalment, el gran premi olímpic. Hi estan abocant tones de dòlars, i tot per blanquejar el seus respectius règims. També hi aspira Erdogan a Istanbul. Els boicots, amb tot, tenen ara un problema cabdal: la globalització ha fet que tothom depengui de tothom i les represàlies econòmiques són el pa nostre de cada dia. Tots els països, com xaiets, van anar al mundial de Qatar.